Família, barbacoa i focs artificials. La festa que commemora la independència americana es sintetitza en aquests tres elements. Berkeley transpira ambient festiu des de fa dies. El supermercat del barri s’han omplert de nois vestits de verd –òbviament llatins- que omplen i reomplen les neveres, les estanteries de les begudes i els expositors d’estris de cuina. La caixera –que es diu Monique i té les dents més separades que he vist mai- m’ha explicat fent cara de circumstàncies que aquesta setmana han venut més carn i més begudes alcohòliques que en tot l’any i, la veritat, no sé perquè s’estranya tant, almenys són conseqüents pel que fa a la celebració de la independència...
El tema focs artificials encara l’hem pogut salvar, però com que no tinc família, ni amics que em convidin a menjar carn a la brasa, he reservat el dia per fer una mica d’exercici i per anar a veure l’apartament que finalment he llogat per l’últim mes de la meva estada. L’estudi en qüestió està a l’altra punta de Berkeley, a Elmwood, un barri residencial ple de casetes de fusta multicolor i nens que juguen amb gossos abillats amb samarretes Tommy Hilfiger...tot molt bonic, vaja.
La passejada, entre d’altres, m’ha servit per rebutjar una de les idees que he defensat aferrissadament des de que vaig arribar: l’ordre dels americans per a la vida quotidiana. Em sap greu. Retiro tot el què havia dit al respecte. Els americans són ordenats per segons què...per les coses esencials són un autèntic desastre!.
La qüestió és que, com deia, la meva idea era començar el dia visitant l’estudi d’Elmwood i, de camí, fer els meus exercicis de “cardio”, que és com anomenen aquí al sa costum de caminar a diari uns quants quilòmetre a pas ràpid. El lloc en qüestió estava al número 1819 del carrer Piedmont. He arribat al 1680 i per aquells misteris inexplicables de la vida americana, el carrer s’ha acabat. He fet i he refet l’ultim tram del camí i res de res...per acabar d’amanir la situació, com que era un dia festiu, la ciutat estava, literalment, buida.
Quan començava a pensar en una estranya maledicció com la del pis 13 dels hotels d’aquest país, sobtadament ha aparegut una noia d’aspecte llatí que m’ha dit que no tenia ni idea del que li deia, però que podiem preguntar dins de l’edifici. Suposo que la meva cara devia ser un poema, perquè ha rigut i m’ha dit que no em preocupés, que l’edifici en qüestió era una llar d’avis i que ella anava a visitar la seva mare.
Hem entrat i el primer què he vist ha estat una desena d’àvies vestides “de diumenge”, enclenxinades fins el punt de l’absurd, mirant la porta amb l’expectació del nen que espera la seva mare a la sortida el primer dia d’escola, agafant bolsos impossibles, primer, amb la pressa del qui acaba d’adonar-se que està a punt de passar-se d’estació, per tornar-los a deixar sobtadament en descobrir que els dos rostres que han traspassat la porta són el d’una senyora llatina i el d’una noia de cabells arrissats i cara despistada...res a veure amb el del fill o la néta que esperen ansioses des de fa hores.
De sobte, un barret de palla ha fet un pas endavant. A sota he descobert una senyora grassoneta i tafanera que, després d’interrogar-nos, m’ha dit que no em preocupés, que ella, la Megan, m’acompanyaria...i tant que m’ha acompanyat!!!...m’ha acompanyat fins el punt d’ensenyar-me tota la residencia, gimnàs inclós, i de portar-me a la seva habitació per convidar-me a tè amb llimona i galetes d’ametlla, mentre em donava consells de tota mena...
Total, que al final jo també he celebrat el 4th of July en família...ara ja puc dir que tinc una “American Mom”, una mare adoptiva que abans de marxar m’ha explicat que ella havia estat especialista en Biomedicina i que havia traballat durant molts anys com a professora a la universitat. Quan ja estava convençuda que la meva capacitat de sorpresa ja estava al seu límit, m’ha portat a un laboratori i m’ha dit que entre aquelles parets es va inventar la bomba atómica...LA BOMBA ATÒMICA!!!!...
La Megan m’ha acompanyat novament a Piedmont. El carrer quedava tallat per una casa i una avinguda perpendicular, però seguia dos blocs més avall...vet aquí el desordre americà...com poden fer carrers en zig-zag que queden tallats per cases???
Quan he arribat a l’estudi, el llogater –que per cert és escriptor de contes infantils- no podia parar de riure en sentir el meu segrest a la llar d’avis.
La resta del dia, més o menys normal. Classe de Kundalini Ioga amb un grup de divorciades, solterones, dones de mala vida, mares desnaturalitzades, renegades socials o desgraciades com jo, sense família, ni barbacoa ni previsió de focs artificials...és que si no, no s’entén què feien allà, fent Ioga a les 14.30 de la tarda quan hauríen d’estar atiborrant-se d’hamburgueses, de muffles i d’amanides amb salsa de iogurt, mentre el tiet graciós de torn explica l’últim acudit que ha sentit a la tele.
El tema focs artificials encara l’hem pogut salvar, però com que no tinc família, ni amics que em convidin a menjar carn a la brasa, he reservat el dia per fer una mica d’exercici i per anar a veure l’apartament que finalment he llogat per l’últim mes de la meva estada. L’estudi en qüestió està a l’altra punta de Berkeley, a Elmwood, un barri residencial ple de casetes de fusta multicolor i nens que juguen amb gossos abillats amb samarretes Tommy Hilfiger...tot molt bonic, vaja.
La passejada, entre d’altres, m’ha servit per rebutjar una de les idees que he defensat aferrissadament des de que vaig arribar: l’ordre dels americans per a la vida quotidiana. Em sap greu. Retiro tot el què havia dit al respecte. Els americans són ordenats per segons què...per les coses esencials són un autèntic desastre!.
La qüestió és que, com deia, la meva idea era començar el dia visitant l’estudi d’Elmwood i, de camí, fer els meus exercicis de “cardio”, que és com anomenen aquí al sa costum de caminar a diari uns quants quilòmetre a pas ràpid. El lloc en qüestió estava al número 1819 del carrer Piedmont. He arribat al 1680 i per aquells misteris inexplicables de la vida americana, el carrer s’ha acabat. He fet i he refet l’ultim tram del camí i res de res...per acabar d’amanir la situació, com que era un dia festiu, la ciutat estava, literalment, buida.
Quan començava a pensar en una estranya maledicció com la del pis 13 dels hotels d’aquest país, sobtadament ha aparegut una noia d’aspecte llatí que m’ha dit que no tenia ni idea del que li deia, però que podiem preguntar dins de l’edifici. Suposo que la meva cara devia ser un poema, perquè ha rigut i m’ha dit que no em preocupés, que l’edifici en qüestió era una llar d’avis i que ella anava a visitar la seva mare.
Hem entrat i el primer què he vist ha estat una desena d’àvies vestides “de diumenge”, enclenxinades fins el punt de l’absurd, mirant la porta amb l’expectació del nen que espera la seva mare a la sortida el primer dia d’escola, agafant bolsos impossibles, primer, amb la pressa del qui acaba d’adonar-se que està a punt de passar-se d’estació, per tornar-los a deixar sobtadament en descobrir que els dos rostres que han traspassat la porta són el d’una senyora llatina i el d’una noia de cabells arrissats i cara despistada...res a veure amb el del fill o la néta que esperen ansioses des de fa hores.
De sobte, un barret de palla ha fet un pas endavant. A sota he descobert una senyora grassoneta i tafanera que, després d’interrogar-nos, m’ha dit que no em preocupés, que ella, la Megan, m’acompanyaria...i tant que m’ha acompanyat!!!...m’ha acompanyat fins el punt d’ensenyar-me tota la residencia, gimnàs inclós, i de portar-me a la seva habitació per convidar-me a tè amb llimona i galetes d’ametlla, mentre em donava consells de tota mena...
Total, que al final jo també he celebrat el 4th of July en família...ara ja puc dir que tinc una “American Mom”, una mare adoptiva que abans de marxar m’ha explicat que ella havia estat especialista en Biomedicina i que havia traballat durant molts anys com a professora a la universitat. Quan ja estava convençuda que la meva capacitat de sorpresa ja estava al seu límit, m’ha portat a un laboratori i m’ha dit que entre aquelles parets es va inventar la bomba atómica...LA BOMBA ATÒMICA!!!!...
La Megan m’ha acompanyat novament a Piedmont. El carrer quedava tallat per una casa i una avinguda perpendicular, però seguia dos blocs més avall...vet aquí el desordre americà...com poden fer carrers en zig-zag que queden tallats per cases???
Quan he arribat a l’estudi, el llogater –que per cert és escriptor de contes infantils- no podia parar de riure en sentir el meu segrest a la llar d’avis.
La resta del dia, més o menys normal. Classe de Kundalini Ioga amb un grup de divorciades, solterones, dones de mala vida, mares desnaturalitzades, renegades socials o desgraciades com jo, sense família, ni barbacoa ni previsió de focs artificials...és que si no, no s’entén què feien allà, fent Ioga a les 14.30 de la tarda quan hauríen d’estar atiborrant-se d’hamburgueses, de muffles i d’amanides amb salsa de iogurt, mentre el tiet graciós de torn explica l’últim acudit que ha sentit a la tele.
De fet, quan hem acabat, ni tan sols m’han desitjat “Happy 4rth” i això, aquí, vol dir estar de molt i molt mala llet, o sigui que no dec anar tan desencaminada....
En fí, doncs això...Feliç 4 de Juliol, que és el que toca. Jo me’n vaig a veure els focs des del port de Berkeley.
