De tots els vicis de l’existència humana el més involuntari és el de la mirada. Instants imperceptibles, hores senceres, moments d’una vida capaços d’enganxar-nos, de fer-nos desertar per una estona del cos que ens allotja per centrar-nos únicament en allò que els nostres ulls s’obstinen en no deixar escapar.
La meva vida americana continúa a Elmwood, un barri residencial al sud de la ciutat, de cases amb jardí farcits d’esquirols que salten a mitja tarda sobre les teulades, de cafeteries on els estudiants de música toquen peces per als veïns, de nens que juguen al carrer i d’homes que fan el seu footing matinal empenyent cotxets als que viatgen nadons rosats. La vida americana en aquest punt és molt millor del que mai hagués pogut imaginar quan vaig iniciar aquesta aventura.
Si em preguntéssiu si trobo a faltar algun objecte de la meva quotidianeitat a Barcelona, sense cap mena de dubte us diré que enyoro la meva rentadora. No hi ha espai, ni ganes de tenir-lo per a coses com aquestes, a les cases del sud de Califòrnia.
Els blocs de pisos solen tenir-les a la planta baixa o bé amagades al darrera, al costat dels contenidors com sí, més que electrodomèstics, fóssin el lloc on la comunitat sencera procedeix a netejar els seus pecats. A l’apartament de San Francisco, per exemple, el servei de bugaderia de la cantonada regentat per un matrimoni xinès i els seus dos fills, feia l’agost tot l’any amb els habitants del bloc on jo vivia, ja que la seva presència a l’edifici era més habitual que la dels propis veïns.
Al meu petit paradís d’Elmwood tampoc hi ha rentadora. Des de fa una setmana la visita a la bugaderia està entre el meu llistat de tasques setmanals i dia rere dia distribueixo curosament la meva roba bruta en funció de la urgència del seu ús un cop neta.
Cada rentada, dos dòlars; cada sis minuts de secadora, 25 centaus.
És per això que he sabut com de sofertes són les peces clares o quina poca consistència tenen les fosques...barrejo colors i coloraines com mai ho havia fet.
En set dies he oblidat tots els principis del rentat i l’eixugat que, a força de tenyir i d’encongir peces, sovint alienes, vaig aprendre.
A la bugaderia d’Elmwood hi ha 25 rentadores que treballen des de les 7 del matí fins les 12 de la nit, juntament amb les seves companyes de fatigues, unes assecadores de dimensions gegantines que fan girar les seves entranyes a una velocitat endimoniada. En realitat, aquesta nau industrial a un dels carrers més concurreguts del barri, és un veritable club social on no hi falta la dispensadora de begudes, la connexió wireless, un televisor i, fins i tot, algunes màquines de videojocs on, mentre fas la bugada, et permeten pilotar un cotxe de Fòrmula 1, perseguir els “dolents” pels carrers de L.A. o fer no sé què per protegir la terra dels atacs marcians.
Tant amb compte com diuen les instruccions, vaig introduir una per una totes les peces brutes...roba interior en la seva gran majoria i mitjons...un munt de mitjons idèntics que, a força de rentades han perdut la seva forma. A partir del moment en què la màquina s’empassa els diners, no has de fer res més que seure i esperar...res de marxar a fer un volt perquè, com bé diuen els cartells que envolten les màquines, sempre hi ha algú que observa amb la intenció d’endur-se la teva roba.
...no faré comentaris fàcils, però no acabo d’entendre què faria la senyora Maria de torn, amb els meus sostenidors bruts, per dir alguna cosa...
Desprevinguda sobre el doble ús de la bugaderia, em vaig endur un llibre i, mentre intentava entendre la fixació que té Paul Auster a parlar al seus llibres de gent que es dedica a escriure per distreure la mort, des de la taula del costat un noi va preguntar-me què llegia. Vam començar a parlar sobre el “Brooklyn Follies”, sobre Auster, sobre Nova York, Berkeley, sobre la vida en general...era estudiant del darrer curs de biologia a la Universitat i li encantava llegir.
Després de 27 minuts, la meva rentadora em va avisar quan el noi m’explicava que tenia una germana que havia fet la tesi doctoral sobre William Borroughs, un dels artífexs de la Generació Beat, i que per culpa d’aquesta vinculació familiar amb l’escriptor, ell era un autèntic fanàtic del grup literari.
Quan em vaig aixecar per anar cap a la rentadora, el tal Edward, es va avançar i em va portar un carro per traslladar la meva roba, ara ja neta, cap a l’assecadora. Els texans, les samarretes, els mijons, les calces, els sostenidors...vaig treure de l’aparell tota la meva bugada, estirant-la per tal que no es deformés, comptant totes les peces per no deixar-me’n cap a la rentadora. El noi semblava comptar-les amb mí...les mirava amb gran atenció, fruïnt, com si, en realitat, mai hagués vist res del que anava introduint pausadament a l’assecadora. Seguia parlant... Berkeley, Califòrnia, Obama...però ja no em mirava. Ell seguia al meu costat, recolzat al carro, però els seus ulls es perdien darrera cadascuna de les peces de roba que anaven entrant a l’aparell.
Vaig tancar la porta de l’assecadora i vam seguir la conversa a la taula. De la literatura a la música clàssica i a l’òpera...una gust, vaja...una ànima sensible, un esperit treballat a base de cultura...vaig donar gràcies al cel per haver transformat una tarda d’avorrida i sorollosa bugada en unes hores tan agradables...
La màquina es va aturar i vaig anar a recollir la meva roba. Aquesta vegada, l’Edward va continuar assegut, recuperant la lectura del llibre que portava. A través de la porta transparent de l’assecadora, vaig tornar a veure com resseguia el meu gest amb la mirada en treure les peces del tambor. Vaig pensar que devia estar reflexionant sobre alguna de les pàgines del seu llibre i que, tot badant, havia aturat els ulls sobre la meva roba.
Però la mirada seguia intensa, persistent i descarada mentre plegava pausadament totes les peces, delectant-me en l’olor de net i en la buscada perfecció de tots els plecs...potser no conec l’obra de Borroughs, però a roba ben plegada no hi ha qui em guanyi...almenys quan tinc espectadors...
Quan acabava de plegar el darrer dels meus tangues, aquell pou de saviesa en forma de post-adolescent, se’m va acostar i em va somriure. Vaig pensar es venia acomiadar perquè la seva assecadora també s’havia aturat. Va tornar a somriure i em va dir sense deixar de mirar les calces que tenia a la mà:
- Your G-strings are killing me...Wanna have a screw... or what?
Em vaig quedar sense paraules...res de metàfores...literalment em van caure les calces a terra de l’ensurt...
Ell, sense deixar de mirar-les, me les va tornar. Jo vaig dir “thank you” i “sorry” i "good bye" i crec que, fins i tot, "have a nice day", no sé, i vaig entatxonar la meva roba neta dins la motxilla bruta que tragino des de fa tres mesos.
Vaig sortir de la bugaderia tan ràpid com vaig poder, encara notant els seus ulls clavats a la meva esquena on, en aquell moment, es barrejaven els meus tangues nets.
I és que, al cap i a la fí, una mirada és una forma més de perversió, a un peep-show dels carrers més sòrdids de qualsevol ciutat o a una bugaderia de monedes a un barri benestant a l’est de San Francisco...
