Sobre reines i princeses

Oscar Wilde limitava a dues les tipologies de dones. Per a l’autor, d’una banda, hi havia les dones lletges. D’altra banda, les que es pinten.
Sense arribar a aquest extrem, el cert és que durant el mes que porto a Califòrnia , el tren que connecta Berkeley amb la resta de la badia, ha estat un peculiar forat a través del què he pogut observar tot món tan aliè i alhora tan familiar que no he pogut reprimir les ganes d’abocar sobre el teclat aquest cúmul de pensaments desordenats que em venen al cap cada vegada que, de camí a San Francisco o de tornada a casa, presencio una escena similar.

La situació gairebé sempre és la mateixa: recorre l’andana amb la mirada fixa al rètol que, de forma intemitent, anuncia la direcció i el temps d’espera del proper tren. S’hi acosta. Mira les lletres vermelles una i altra vegada, infatigablement, rabiosament, desesperadament, com si en l’intent li anés la vida. Però les lletres desapareixen i la pantalla es torna negra. És aleshores quan torna a dipositar sobre l’andana la mateixa mirada infatigablement desesperada, només que ara, la desesperació s’ha tornat por i la manca de fatiga s’ha convertit en incertesa. I torna a caminar amb la mirada fixa al cartell, però les lletres vermelles no apareixen.
La megafonia escup alguna cosa semblant a l’anunci d’un tren i, aleshores, l’atenció sembla haver-se traslladat a l’oïda. La gent s’aparta de la via. Com tot, aquí els trens també van a l’engrós; el seu soroll és descomunal en comparació a les dimensions de les estacions.

Aleshores, la seva mirada es creua amb la meva. S’acosta i pronuncia un nom estrany amb un accent inconfusible. Quan li pregunto si parla espanyol somriu i em pregunta si el tren que s’acosta és el que va a Richmond. Quan li dic que sí, i que jo vaig en la mateixa direcció torna a somriure. Pugem al tren i seiem de costat, com si fóssim velles amigues que s’han retrobat una tarda qualsevol a una estació qualsevol.
M’explica que ve de Mèxic, que fa dues setmanes que viu a un dels pobles de la zona, que té una amiga que treballa a una cafeteria de San Francisco i que l’ha anat a veure. Que no parla anglés i que no sap llegir massa. Que quan surt al carrer té por, perquè ni parla ni llegeix del tot. Que té por, però que ha vingut a treballar i que, poc a poc, segur que tot millora.

El tren s’atura a Embarcadero i s’omple de personatges diversos que, carregats de bosses, tornen a casa després d’una tarda de rebaixes. Hi ha un grup de noies negres que no para de riure. Riuen des de que han entrat i, quan parlen, la seva veu ressona per tot el vagó potent, orgullosa, amb la seguretat del qui se sent a casa seva, amb la tranquil·litat de saber que són les reines, que el món gira al seu voltant i que la resta és pura anècdota.

West Oakland. Les noies parlen alt, riuen i gesticulen sense parar. Una d’elles descobreix que, darrera nostre, han quedat buits quatre seients. Travessen el vagó altives, rialleres, amb els pantalons texans oprimint els seus malucs enormes I l’inevitable cúmul de greix abraçant-les la cintura. El tren frena de cop abans que hàgin aconseguit instal·lar-se als seients i elles riuen. Han xocat l’una contra l’altra sense poder-ho evitar i no paren de riure; el vagó sencer les mira amb un mig somriure. Són les reines.

La meva companya fa estona que no diu res. Mira les noies de la mateixa manera que, minuts abans, mirava el senyal que anunciava el proper tren, amb els ulls tan oberts que em pregunto què deu estar pensant. De sobte, com si despertés d’un somni es mira les mans, la bossa taronja que reposa a la seva falda, els mocasins color marron tristesa que sobresurten sota els baixos d’una faldilla tan negra i tan llarga com deuen haver estat les dues setmanes que porta al país.

La seva parada és la propera. 12th Oakland. Em dóna les gràcies i em desitja sort. El tren s’atura, s’obren les portes i veig com se l’emporta el corrent de passatgers que baixa del vagó. Abans que engegui el convoi la veig aturada al mig de l’andana, mirant a una i altra banda, segurament pensant quina és la sortida que la portarà de tornada al carrer d’on ha sortit aquest matí.
Finalment, es decideix per l’escala més concurreguda. El tren engega i, al mateix temps, la veig desaparèixer pel forat de l’escala mecánica.

A la cua del supermercat, contemplant els lleons marins del Pier 39, o a l’andana del BART, tant se val el lloc o el moment del dia. La qüestió és que en el meu camí diari no he deixat de trobar, com el mateix Wilde, dos tipus de dones: les reines, d’una banda, I, de l’altra, princeses de mirada espantada que, un bon dia, decideixen deixar-se la por a casa per buscar infatigablement, desesperadament, rabiosament I, sobretot, valentament, la seva sabata de vidre.

Necesitaba exterioritzar-ho. Bona nit des dels país dels somnis. Des del palau de les dues cares de la moneda.