Hi ha objectes que, per quotidians, acaben per passar desapercebuts a les nostres vides. Arriben així, per casualitat i sense demanar permís, per acabar instal·lant-se al nostre devenir amb la familiaritat d’un antic company de pupitre del qui, d’entrada, ni tan sols recordes el nom però que, precisament per familiar, et resulta impossible desempallegar-te.
Em van picar l’ullet des de l’aparador del Philene’s Basement de la Sisena, prop de Union i puc assegurar-vos que, en aquell moment, no podia imaginar com arribaria a estimar-me-les.
Era un d’aquells dies grisos i xafogosos de finals d’estiu, quan Nova York es disfressa amb els colors de Londres i els turistes s’amunteguen a les portes del MOMA o al vestíbul del MET, a la recerca d’un aixopluc que doni un toc cultural al seu pas per la capital del món.
Després de caminar durant hores sota la pluja en el que suposadament havia de ser una passejada tranquil·la, aquelles botes d’aigua d’un color principi de tardor tacat de turquesa em miraven des de darrera el vidre amb tanta i tan irressistible intensitat que, al cap de poc minuts i sense parar-me a considerar que ni tan sols eren del meu número, eren ja una veritable extensió del meu cos.
Els qui em coneixeu sabeu que si a la vida NO tinc problemes per alguna cosa és per comprar sabates, però us asseguro que aquella compra em va costar una discussió important sobre la climatologia catalana i la necessitat de tenir unes botes d’aigua a un país en què plou poc.
De res va servir repetir tres (o sis, o vuit) vegades seguides el travallengües (plou poc, però per a lo poc que plou, plou prou....); o recordar les inundacions del 1970 a Girona, ni les del 62 i el 63...ni tan sols les del 1940; ni explicar que, al cap i a la fi, unes botes d’aigua eren un element imprescindible per a qualsevol fons d’armari...la discussió es va allargar unes quantes hores fins que, al final, cansats i amb els peus molls (un més que l’altra...tot s’ha de dir...), vam deixar-nos engolir per l’estació de metro més propera.
En realitat les meves botes noves van ocupar un lloc destacat a les nostres converses neoyorkines, les quals passo a resumir en forma de punts:
1.- Les botes d’aigua són inútils fins i tot a Nova York (l’endemà de la compra va deixar de ploure)
2.- Les botes d’aigua ocupen massa lloc a un apartament de 30 m2 (crec que era de 40...però no tornaré a discutir sobre el tema!!!)
3.- Les botes d’aigua no hi caben a la maleta
4.- Unes botes de pluja no són el calçat més adequat per viatjar a la Sunny Califòrnia
5.- Les botes d’aigua s’han d’enviar per correu a Barcelona
(...i aquí es va acabar el parlar sobre botes d’aigua –altrament conegudes com a katiuskes- i va començar la meva angoixa sobre si arribarien sanes i estalvies a Barcelona...però aquesta ja seria una altra història...)
(...)
Òbviament les botes van arribar. De fet, des de la tardor del 2007, recent tornadade Sant Francisco, la pluja es va entossudir a no acabar de deixar mai més els carrers de Barcelona, amb la qual cosa, des d’aquell moment, les he utilitzat tots els dies grisos amb l’absoluta felicitat de l’amant que es retroba amb el cos de l’estimada després d’un temps d’absència.
El 8 de març de 2010 passarà a la història com el dia de la gran nevada. A banda de les vint-i-cinc hores que vaig tardar per tornar de Bellaterra a Girona i de la gent fantàstica que vaig conèixer pel camí, els meus records d’aquell dia estaran lligats al moment en què vaig descobrir un forat enorme a les meves botes de color tardor.
És el moment d’afegir un altre punt al llistat anterior:
6.- Unes botes de pluja foradades són inútils.
(...)
La qüestió és que s’ha acabat. Aquest cap de setmana les botes passaran a millor vida, però he pensat que, després de tot, es mereixien un comiat digne.
No és de l’objecte, en realitat, del que m’acomiado, sinó de l’olor de la pluja als carrers de Nova York, del soroll de les gotes estavellant-se sobre la teulada del pàrking de l’apartament de Queens, de les corredisses per les escales de l’estació de Canal Street quan s’acostava el metro, de totes i cadascuna de les basses sobre les que vaig saltar anant de Tribeca al Financial District, de la meva vida americana i, en definitiva, de molts, moltíssims records d’un temps que enyoro tant que, a força de pensar-hi m’acaba fent mal el cor.
(...)
Vint i cinc hores envoltada de neu, atrapada a un autocar al peatge de La Roca, amb un ordinador i una connexió a internet donen per molt.
Us pot semblar increïble, però puc jurar-vos que és cert: el dia de la nevada, entre moltes altres coses, també va significar per a mí l’adquisició internàutica d’unes fantàstiques sabates de color blau elèctric que penso portar orgullosa el dia que el sol es digni a visitar-nos.
FI
PD: Anna, Marc, Miquel T. i Miquel M., Gerard, Jordi, Aniol, Narcís, Víctor...
...aquest post és per vosaltres...
vull que sapigueu que, a partir d’ara, cada vegada que miri les meves sabates blaves, pensaré en vosaltres, en la nit que vam passar deambulant pels carrers nevats de Lloret, en el nostre súper esmorzar a l’hotel Olímpia envoltats d’avis de l’IMSERSO i en el joc del mentider.
...després de tot, no va estar tan malament...
