Fa onze anys que mantinc un idil·li amb una dona. Res inconfessable, ho sé, però fins fa poques setmanes no he tingut la necessitat de verbalitzar tot el que significa per a mí aquesta figura fràgil que m’interromp sense permís el pensament, instal·lant-se’m -com qui no vol la cosa- als racons més amagats de la memòria.
El nostre és un d’aquells amors inesperats nascuts de l’empatia, del fet de tenir tant en comú que em passaria la vida buscant-li la mirada per dir-li que estic vivint la seva història, que no em calen paraules per conèixer el color dels seus pensaments, o que penso en ella sempre; hi penso en tot moment; molt; molt més; massa; tant que fa temps que he prohibit al meu cap que faci preguntes al cor sobre aquest tema. No crec que sàpiga respondre-les.
Vaig descobrir-la en un d’aquells espais impersonals que caracteritzen els museus de nova construcció: parets color salmó, banc de fusta donant l’esquena al passadís, terra de marbre blanc, olor d’estona morta després d’un matí de pluja i la llum trista d’un cel que insistia a anunciar una tarda de paraigües als carrers de Madrid.
Sé que ni tan sols buscava aquella sala. Caminava sense haver acabat de decidir on anava, maleïnt unes sabates massa altes per tantes hores d’asfalt, intentant identificar des de la distància alguna ballarina de Degas, el traçat nerviós de Van Gogh o les dones seminues de Gauguin.
De sobte la vaig veure, sola i desvalguda, mirant amb insistència un paper groc desplegat sobre els genolls. Roba interior color corall ambigu, pell de marbre, cames rotundes, rostre en penombra.
Aleshores vaig saber que qualsevol iniciativa prèvia de visitar la resta de les sales del museu acabava d’acabar.
Semblava haver arribat feia molt poca estona: barret, vestit, sabates i esperança jeien desordenadament, esquivant les dues maletes tristes i pesades que reposaven sobre la moqueta. La llum zenital explicava que al carrer ja era de nit però ella semblava aliena a tot allò que l’envoltava. Amb l’atenció fixa al paper –uns horaris de tren, segons van explicar-me un dia- , aquella dona trista que respirava solitud havia oblidat que la vida seguia avançant al seu costat.
Vaig passar hores mirant-la. He passat anys recordant-la.
Quan viatjo a Madrid acostumo a visitar-la. M’assento davant d’ella i, malgrat que segueix sense mirar-me als ulls, li explico que voldria, però que no sé oblidar-la. Que m’emociona la seva solitud i que alhora m’entristeix tornar-la a deixar sola.
(...)
Edward Hopper va pintar-la l’any 1931. Segons explica l’anecdotari de l’artista, “Hotel Room” s’inspira en una il·lustració que va veure a una revista còmica francesa. Per tal d’aconseguir l’efecte introspectiu de l’escena, en arribar als Estats Units, el pintor va obligar la seva dona a posar durant hores a l’estudi que tenia a Washington Square.
Juliol s’acaba. Dies de trucades, de missatges al mòbil, de correus carregats d’exclamacions, de somriures inesperats davant la perspectiva de les vacances, de comiats que s’eternitzen barrejant-se amb reiterades abraçades i un munt de plans per la tornada.
...Tarragona, Menorca, Cadis, París, Bali, Nova York...us desitjo a tot@s unes bones vacances...
Si per una d’aquelles estranyes casualitats de la vida acabeu desviant les vostres passes a Madrid, si us plau, visiteu en nom meu la dona del quadre que viu al Museu Thyssen-Bornemisza.
Digueu-li que penso en ella, que no l’oblido i que, finalment, he trobat el moment per escriure tot allò que vaig explicar-li l’últim dia.
I és que amb el pas del temps, a força de mirar-la i recordar-la he entès que, massa sovint, la vida és una habitació d’hotel, un llit a mig desfer, uns horaris de tren i la innegable necessitat de la fugida. Sortosament, quan arriba aquesta època, el calendari ens regala un cop de porta, una esquerda que ens permet treure el cap i omplir-nos l’ànima d’oxígen i el cervell de colors, de perfums, d’imatges i records amb els que decorar la resta de l’any les parets de la rutina.
Ara sí...bones vacances!!. Sigueu feliços.
