La noia americana

Poc abans de venir, vaig veure com la versió palestina de Mickey Mouse instruïa els nens en la resistència armada contra Israel, en el transcurs d’un programa infantil emès per Hamas. Les imatges, d’una violència esfereïdora, mostraven com el ratolí més famós de la història moria com a màrtir a mans d’un agent israelià, en el transcurs d’un interrogatori.

He pensat sovint en el patetisme desesperat d’aquelles seqüències, titllant de primitiva i salvatge la utilització dels infants per propagar un missatge tan carregat d’odi. De fet, hi he pensat tant, que va arribar un moment en que em vaig arribar a convèncer que aquestes coses ja només passen “allà”, a la punta del món on la vida es divideix en dos bàndols; a aquell racó llunyà del mapa on el futur passa per la mort del contrari; a aquell nom impronunciable que et fa sospirar cada vegada que sents les notícies, donant les gràcies al cel per no haver nascut al lloc fosc del paradís.

I, de tant creure-m’ho, un bon dia, hi vaig deixar de pensar.

(...)

A la Cinquena Avinguda els ulls no donen a l’abast. Plou i és aquell moment del dia en què les oficines comencen a buidar-se pel lunch de dilluns. És qualsevol escena de pel·lícula multiplicada per mil. Els taxis fan sonar el clàxon insistentment; les dones canvien les seves sabates de taló per les botes d’aigua acolorides que, pel que sembla, fan furor a la ciutat dels gratacels; els semàfors s’abandonen a la reproducció mecànica d’un insistent piu-piu que et fa còrrer cada vegada que el llum comença a fer pampallugues; els aparadors de les botigues que, llaminers, et conviden a enlluernar-te per despatxar-te després amb la visió d’una simple etiqueta amb molts zeros... És Nova York, al cap i a la fí. La gran. La impressionant. El lloc on tot és una cursa contra tot i on les coses més sorprenents, salvant les distàncies, no aixequen un pam de terra.

(...)

La qüestió és que mai m’han agradat les nines. Les trobo insulses i frustrades, amb aquella mirada que no mira i aquella obsessió per ser les millors amigues d’una amistat a la que mai podran correspondre. Però plovia a la Cinquena amb la 49 i, encuriosits pel rètol de color rosa d’”American Girl” que anunciava joguines vam entrar la botiga.

L’estranya activitat que hi havia allà dintre ens va sorprendre com un cop de puny. Miressis on miressis, el teu camp visual s’omplia de nenes, de no més de 10 anys, que es desplaçaven per la botiga a un ritme frenètic. Sense acabar d’entendre tot aquell moviment, vaig decidir fixar la vista en una sola de les noies...potser en dues, com a molt. Al cap de pocs instants, vaig veure com les corredisses s’aturaven davant el descobriment d’un dels elements que s’arrengleraven a les lleixes de les botigues...que eren nines, ja m’ho podia esperar... el que mai hagués imaginar era l’objectiu d’aquells petits simulacres del què ha de ser la perfecta noia americana.

L’American Girl de l’any es diu Nicky Fleming. És rossa, té els ulls blaus i un gos que es diu Sprocket. A l’hivern esquia, a l’estiu visita la granja que els seus tiets tenen a Montana, durant el curs fa d’animadora de l’equip de baseball de la seva escola i somia amb ser infermera per guarir els soldats que tornen de la guerra.

Cada any la botiga renova el seu estoc, amb la qual cosa, la noia de l’any canvia i, amb ella, tot allò que acompanya el seu petit món de plàstic. El que no acostuma a canviar són els valors que, a través d’una joguina, el país transmet als seus infants.

American Girl és una de les múltiples marques que Mattel té arreu del món. Segons la pròpia companyia, l’objectiu –tradueixo literalment- és “ajudar les noies a seguir la seva pròpia estrella, a assolir els seus somnis i a ajudar-les a ser les dones que marcaran la diferència el dia de demà”.

Aquesta col·laboració de l’empresa per tal de fer de les nenes americanes dones de profit, es tradueix en la possibilitat de comprar nines que cuinen, que cuiden dels seus fills, que es maquillen, que passen hores al saló de bellesa i que es vesteixen segons la seva pròpia revista on, les nenes de veritat, poden comprar vestits i complements a imatge i semblança de les seves nines.

L’impacte, però, no va acabar aquí. Un viatge en ascensor pels pisos de American Girl és com entrar en un malson surrealista on les nenes vesteixen roba adulta, porten bolsos de conjunt amb les sabates i caminen seguides d’un “personal shopper”...la diferència és que tot allò era real.

Al cinquè pis, cinema amb les darreres estrenes de Nicky i les seves amigues: Samantha, Felicity i Molly...quatre pel·lícules d’una hora de durada expliquen a les espectadores la versió edulcorada de la història dels Estats Units: la Gran Guerra, la independència, la col·lonització del país...A la sortida, una de les assistents de la botiga espera les noies per acompanyar-les al restaurant de la botiga, on dinaran tranquil·lament mentre instal·len les seves nines en cadiretes minúscules. Quart pis, hospital. Dones vestides amb bata blanca examinen seriosament aquells clons mínims, mentre escolten atentament les explicacions de les propietàries. Tercer pis, editorial i fotògraf. Pel mòdic preu de 30$, les visitants poden inmortalitzar-se vestides i pentinades de forma idèntica a la seva nina, tot gaudint del consell d’un estilista...mai no se sap...si la foto queda bé, podria ser que aparegués a la revista que Mattel dedica a aquesta enorme font d’ingressos...El segon pis és el dedicat als personatges històrics: Addy, l’esclava negra que, deixant enrera la plantació on treballa, aconsegueix ser lliure al país de les oportunitats; Josefina Montoya, la noia mexicana que emigra als Estats Units, conservant les seves arrels; Kaya, la índia guerrera que esdevé líder del seu poble; Molly i Emily, les amigues que texeixen roba d’abric pels soldats, convençudes de la necessitat de guanyar la guerra...Al primer pis hi ha la perruqueria, el servei de personal shopper i la llibreria, i a la planta baixa, entre la secció dedicada a les mini-mascotes i la roba esportiva, un munt de dependentes rialleres em pregunten si busco algun regal, o si he perdut la meva filla...

També ric però el meu pensament s’ha quedat al segon pis. El cert és que no puc deixar de pensar en aquesta història americana feta a la mida d’un país que tremola davant el poder de l’Euro, que es lamenta a diari dels preus de les hipoteques, que acaba els seus informatius amb el nivell de terrorisme del dia, que ha fet dels pedaços de dues torres orgulloses la bandera d’una guerra incomprensible...

A la Cinquena Avinguda ha deixat de ploure. Els taxis continúen fent soroll i les dones tornen a lluïr les seves sabates de taló, fent ressonar les seves passes sobre l’asfalt humit. Central Park s’intueix al següent pas de vianants. De cop i volta m’han vingut al cap unes imatges que, de tan llunyanes, donava ja per oblidades. És un ratolí, explicant la seva pròpia versió de la història. És Mickey, que alliçona els infants palestins i els inculca l’odi israelià, igual que Nicky ven el somni americà i ensenya les dones de demà a pensar en les tropes que lluiten per la llibertat del seu país.

Tan lluny i alhora a prop.

L’Empire State es retalla contra un cel ennuvolat.

Benvinguts a la ciutat dels somnis.

http://www.americangirl.com/

http://www.youtube.com/watch?v=lZEGsnWZKh8