El gos amb botes

El Cerrito Plaza és un micromón a dues parades de Berkeley; un d’aquells no-llocs inversemblants als què Baudrillard dedica bona part dels seus comentaris sobre la potmodernitat. Aquest centre comercial –imagino que com la majoria dels que omplen gairebé tots els pobles de la Bay Area- té la peculiaritat de passar desapercebut des de qualsevol dels carrers del municipi que l’acull. És com si no existís; no hi ha vida més enllà de les parets dels comerços que l’habiten. De fet, he arribat a pensar que els oasis al mig del desert vindrien a ser una cosa així: apareixen al mig del no res, t’enlluernen amb les seves meravelles fins el punt de perdre la noció del temps i, quan decideixes reprendre el teu camí, te’n vas amb l’estranya sensació d’haver estat somiant durant mil hores seguides, perquè allò no t’ha pasta mai de la vida...

Seguint els consells del noi amb el què, des que vaig arribar, intercanvio conversa, cafès i anècdotes sobre la vida a una i altra banda del món, vam decidir anar una tarda a El Cerrito Plaza a la recerca del què en Daniel em va descriure com “la millor verdura de la badia”. Farta de vegetals orgànics que, de tan brillants, semblen de mentida, i cansada de veure com les pomes, els tomàquets o els espàrrecs, tant se val, romanen inalterables durant tot un mes fora de la nevera, vam fer una petita incursió a l’indret recomanat.

Oblidava explicar-vos una dada important: en Daniel és vegetarià. No cal que us digui que aquest fet va ser absolutament convincent per acabar de propiciar l’excursió al poble del costat.

El primer que penses quan surts de l’estació és que el maquinista t’ha pres el pèl quan ha anunciat –amb aquella pronúncia tan “clara” que els caracteritza- el nom de la propera estació: SERITOU PLASSSSA. Un carrer, una benzinera i el no res.

De sobte, descobreixes una mena de conjunt buit al costat del qual creixen les naus industrials. Aleshores, sense adonar-te’n, un gran rètol de color blau t’inunda el camp de visió. No hi ha dubte. Ross, dress for less et dóna la benvinguda amb tota la contundència de la seva tipografia: has arribat a El Cerrito Plaza.

Roba, llibres, videojocs, caixes de sabates apilonades darrera les portes de vidre, mercaderies fantàstiques anunciades amb rètols de colors, grans magatzems on les vitamines s’amunteguen a les estanteries condensades en bidons amb capacitat de 5 quilos...ferro, sodi, magnesi....
Quan era petita hi havia uns dibuixos animats que m’encantaven...el Superratón!!!!!...recordeu??...aquella rateta savionda i voladora amb accent llatinoamericà que sempre acabava salvant el món amb una frase: “amigos, no olviden supervitaminarse y mineralizarse”...doncs us prometo que, a la societat americana, els consells d’una rata han tingut més efecte que les conseqüències a la guerra d’Irak.

Com que això seria una altra història, torno a El Cerrito per explicar-vos que, sense saber com ni perquè, havien passat quatre hores i que, quan anàvem a la recerca de la verdura, vam descobrir una nova superfície: The pet center. El paradís de les mascotes, vaja.
Atrets per unes gàbies gegantines des d’on et saludaven uns conills nans de color blanc que semblaven haver sortit del photoshop del mateix Walt Disney –per fí descrionitzat-, vam entrar a la botiga.
Per tal que us en feu una idea, us diré que el lloc en qüestió podria tenir unes dimensions similars a les de la planta de la Catedral de Girona, el terreny de joc del Camp Nou, o, per exemple, el de mig Maremàgnum, per dir alguna cosa...molt d’espai!!!, o almenys el suficient com per passar-hi una hora i mitja més, sense pensar en la fruita, la verdura o qualsevol que hagués estat el motiu que aquella tarda del mes de juliol ens va portar a El Cerrito.

Una boa constríctor; peixos tropicals de colors inimaginables; ninots fets de plomes per tenir content el teu canari –la versió “canaril” de la nina inflable, vaja-; salses amb gust de pizza, carn a la brasa o guacamole per acompanyar el pinso del gos; cinturons de seguretat per obligar la teva mascota a seure confortablement al cotxe; raspalls de dents amb el corresponent dentrífic amb gust de maduixa o clorofila, tamany cadell, adult o gos a punt de la jubilació; disfresses d’Spiderman, princesa o marine –sempre en funció de la imaginació i l’afany de protagonisme del gos en qüestió-; canyes de pescar amb motor i peix incorporat per entretenir el gat en els moments de tedi; perfums per disfressar l’olor de l’animal; bossetes en forma de motxilla per tal que l’animal s’ autotransporti el menjar els dies d’excursió...

De sobte, quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, a la secció de samarretes California Style va aparèixer l’inimaginable....unes botes de color vermell passió, per animar el gos a passejar els dies de pluja sense necessitat de mullar-se les potes. Vermell, lila o blau marí, tal com deia l’anunci, els “fashionable colors” de la temporada.
Pels dies de pluja extrema, també hi havia la versió de catxú dur de color negre, absolutament insulsa, segurament per gossos aliens a la metrosexualitat i a la recerca de l’estètica a qualsevol preu que omple els nostres dies.

Ara que coneixeu la meva passió per les sabates ja no cal que continui la història. Només us diré que aquella tarda, la nostra compra alimentària es va limitar a un paquet de sushi, quatre pomes i un parell de bosses de verdura congelada...tot això mentre començaven a baixar la persiana del supermercat que ens havia recomanat en Daniel, mentre el noi de la caixa ens mirava amb cara de pocs amics. Normal, i més tenint en compte que ja feia un quart d'hora que teòricament havien d'haver tancat.

PD: Pelut, amic, company de jocs i passejades pel parc del costat de casa, vull que sàpigues que a l’armari d’un apartament de Califòrnia hi ha quatre botetes de color blau marí que et faran ser el gos més estrany del barri quan la pluja de tardor s’instal·li als carrers de Girona. De tota manera, si et serveix de consol, et diré que, segons el gran Dalí, la vida és massa curta com per passar desapercebut...o, millor encara, que tal com deia el meu venerat Wilde, la moda és tan efímera que se li ha de perdonar tot.


Ara ja saps què has de dir si algun gos s’atreveix a ficar-se amb les teves botetes noves!!