dilluns, 25 de juny del 2007
El Dia de l'Orgull
10 del matí de diumenge 24. Mentre Catalunya es recupera de la nit de San Joan, el BART (Bay Area Rapid Transit...els Ferrocarrils Catalans a la californiana) en direcció a San Francisco és ple a vessar. Les estacions d’Embarcadero, Powell i Montgomery, centre neur`lgic de la ciutat- són veritables exploracions involuntàries de l’anatomia del veí o la veïna de vagó per culpa del tancament de portes que comprimeix gent de tots colors i les olors darrera les finestres del tren.
Finalment el conductor, a banda dels habituals acudits amb què sorpren els turistes, anuncia la propera parada: Civic Center. El vagó es buida i els passatgers s’arrengleren al peu de l’escala mecánica.
Aquí la gent és ordenada, tot s’ha de dir. A les parades del transport públic hi ha una línia negra pintada a terra, assenyalant on quedarà la porta del vehicle un cop s’aturi. D’aquesta manera, els viatgers tracen una impecable recta perpendicular a la marca del terra. Un ordre que ningú, absolutament ningú altera un cop arriba el vehicle de torn.
Quan l’escala emergeix al carrer, dos nois de dents blanquejades (aquí, si no et blanqueges les dents, val més que no surtis de casa...el pitjor que et pot passar és ser hispà, fumador i, a sobre, no haver-te blanquejat les dents en la teva vida!) i collarets multicolors em donen la benvinguda clavant-me, sense previ avís, un adhesiu en plena pitrera, demanant donacions per la lluita contra la SIDA.
San Francisco celebra el Pride Day i tota la ciutat es paralitza per celebrar amb la comunitat gay el seu dia de l’orgull. De fet, aquesta punta de món allotja la comunitat homosexual més nombrosa del planeta, ubicada majoritàriament al barri de Castro.
Tafanera de mena que sóc, sempre m’he preguntat per què a San Francisco i no, per exemple a El Cerrito, o a Petaluma, per dir alguna cosa...el cert és que aquesta mare de totes les respostes que és internet va revelar-me el perquè de tantíssima concentració de feromones en direcció a un mateix sexe a San Francisco.
Sembla ser que l’orígen rau en el segle XVIII, quan el 90 per cent de la població eren homes dedicats a la mineria i a la pesca. La meva mare, gran defensora del refraner popular, en casos com aquests diria que “a falta de pan, buenas son tortas”...doncs això...que davant la mancança de fèmines, alguna cosa havien de fer...de fet, històricament la situació tampoc era nova...i si no, que ho preguntin als grecs...
El Dia de l’Orgull és una festa de colors impossibles, de roba indescriptible, de moviments inesperats i de somriures, molts somriures...la gent riu tant que hom diria que els falta un bull si no fos perquè, un cop allà, tu també somrius i desitges a tothom un bon dia.
Sis hores de desfilades de carrosses de tota mena: en forma de llauna de Pepsi Light, d’avió de la Panamerican amb hostesses i hostessos, de tenda de campanya amb els corresponens boy-scouts, cotxes de policia amb agents de l’ordre amb manilla i bigoti a lo Freddy Mercury ...no donava a l’abast per veure-ho tot...que no donava crèdit, ja us ho podeu imaginar!!!.
Socarrimada pel sol després de dues hores, integrant-me a la festa fins el punt de decorar el meu cap amb una corona que em va col·locar una drag-queen, i de participar de les aclamacions o dels crits col·lectius al pas dels polítics locals dins les carrosses (en plan Joan Clos amb en Carlinhos Brown...ara ja sabem d’on va treure la idea), vaig decidir endinsar-me entre la gentada que recorria les parades adjacents al Civic Center.
Allà venien de tot...des de samarretes amb la icona gay, fins a cupons de participació en cursos de penetració anal –amb la primera sessió de franc-, passant per altres minúcies com preservatius, banderes o barrets de cow-boy, entre d’altres.
La festa es va acabar per mí quan, després de passar una bona estona encantada en una parada de vibradors que prometien cent orgasmes sense canvi de bateria, se’m va acostar una noia enorme, amb el cabell tenyit de rosa Barbie, una falta de depilació supralabial importantíssima –vaja, que no s’havia fet el bigoti en la seva vida lèsbica- i uns braços que ja els voldria el mateix Schwarzeneger i em va dir que, si no en sabia, em podia ensenyar a fer-los servir quan jo volgués. (Tot això ho va dir molt seriosament i molt educadament, amb un excuse me per davant i un Where are you from pel mig).
I fins aquí vam arribar. Vermella com un pebrot –i no del sol, precisament- , li vaig donar moltes Thanks i li vaig dir que encantada de conéixer-la, però que millor me n’anava a voltar.
Vaig acabar la tarda a Border’s, una llibreria que hi ha a Union Square. La teràpia de desintoxicació del Pride Day em va costar 135$ de llibres sobre infants obesos, publicitat per a adolescents i manuals sobre organització d’esdeveniments...a l’engrós, a l’americana....això sí, ja m’he fet la targeta client de Border’s, que, a banda d’un descompte del 20% per cada 100$ de compra, et permet entrar en un sorteig setmanal de productes promocionals de l’empresa....Welcome to America, my friend
Finalment el conductor, a banda dels habituals acudits amb què sorpren els turistes, anuncia la propera parada: Civic Center. El vagó es buida i els passatgers s’arrengleren al peu de l’escala mecánica.
Aquí la gent és ordenada, tot s’ha de dir. A les parades del transport públic hi ha una línia negra pintada a terra, assenyalant on quedarà la porta del vehicle un cop s’aturi. D’aquesta manera, els viatgers tracen una impecable recta perpendicular a la marca del terra. Un ordre que ningú, absolutament ningú altera un cop arriba el vehicle de torn.
Quan l’escala emergeix al carrer, dos nois de dents blanquejades (aquí, si no et blanqueges les dents, val més que no surtis de casa...el pitjor que et pot passar és ser hispà, fumador i, a sobre, no haver-te blanquejat les dents en la teva vida!) i collarets multicolors em donen la benvinguda clavant-me, sense previ avís, un adhesiu en plena pitrera, demanant donacions per la lluita contra la SIDA.
San Francisco celebra el Pride Day i tota la ciutat es paralitza per celebrar amb la comunitat gay el seu dia de l’orgull. De fet, aquesta punta de món allotja la comunitat homosexual més nombrosa del planeta, ubicada majoritàriament al barri de Castro.
Tafanera de mena que sóc, sempre m’he preguntat per què a San Francisco i no, per exemple a El Cerrito, o a Petaluma, per dir alguna cosa...el cert és que aquesta mare de totes les respostes que és internet va revelar-me el perquè de tantíssima concentració de feromones en direcció a un mateix sexe a San Francisco.
Sembla ser que l’orígen rau en el segle XVIII, quan el 90 per cent de la població eren homes dedicats a la mineria i a la pesca. La meva mare, gran defensora del refraner popular, en casos com aquests diria que “a falta de pan, buenas son tortas”...doncs això...que davant la mancança de fèmines, alguna cosa havien de fer...de fet, històricament la situació tampoc era nova...i si no, que ho preguntin als grecs...
El Dia de l’Orgull és una festa de colors impossibles, de roba indescriptible, de moviments inesperats i de somriures, molts somriures...la gent riu tant que hom diria que els falta un bull si no fos perquè, un cop allà, tu també somrius i desitges a tothom un bon dia.
Sis hores de desfilades de carrosses de tota mena: en forma de llauna de Pepsi Light, d’avió de la Panamerican amb hostesses i hostessos, de tenda de campanya amb els corresponens boy-scouts, cotxes de policia amb agents de l’ordre amb manilla i bigoti a lo Freddy Mercury ...no donava a l’abast per veure-ho tot...que no donava crèdit, ja us ho podeu imaginar!!!.
Socarrimada pel sol després de dues hores, integrant-me a la festa fins el punt de decorar el meu cap amb una corona que em va col·locar una drag-queen, i de participar de les aclamacions o dels crits col·lectius al pas dels polítics locals dins les carrosses (en plan Joan Clos amb en Carlinhos Brown...ara ja sabem d’on va treure la idea), vaig decidir endinsar-me entre la gentada que recorria les parades adjacents al Civic Center.
Allà venien de tot...des de samarretes amb la icona gay, fins a cupons de participació en cursos de penetració anal –amb la primera sessió de franc-, passant per altres minúcies com preservatius, banderes o barrets de cow-boy, entre d’altres.
La festa es va acabar per mí quan, després de passar una bona estona encantada en una parada de vibradors que prometien cent orgasmes sense canvi de bateria, se’m va acostar una noia enorme, amb el cabell tenyit de rosa Barbie, una falta de depilació supralabial importantíssima –vaja, que no s’havia fet el bigoti en la seva vida lèsbica- i uns braços que ja els voldria el mateix Schwarzeneger i em va dir que, si no en sabia, em podia ensenyar a fer-los servir quan jo volgués. (Tot això ho va dir molt seriosament i molt educadament, amb un excuse me per davant i un Where are you from pel mig).
I fins aquí vam arribar. Vermella com un pebrot –i no del sol, precisament- , li vaig donar moltes Thanks i li vaig dir que encantada de conéixer-la, però que millor me n’anava a voltar.
Vaig acabar la tarda a Border’s, una llibreria que hi ha a Union Square. La teràpia de desintoxicació del Pride Day em va costar 135$ de llibres sobre infants obesos, publicitat per a adolescents i manuals sobre organització d’esdeveniments...a l’engrós, a l’americana....això sí, ja m’he fet la targeta client de Border’s, que, a banda d’un descompte del 20% per cada 100$ de compra, et permet entrar en un sorteig setmanal de productes promocionals de l’empresa....Welcome to America, my friend
divendres, 22 de juny del 2007
Llibreries de Berkeley
Tarda de descobriments la d’avui, o potser de retrobaments, ja no ho sé...la veritat és que no sé massa com qualificar les hores que vaig dedicar a recórrer les llibreries d’aquesta ciutat.
Indrets que no apareixen a les guies turístiques, les “bookshops” de Berkeley són, en realitat, un bitllet de franc a un món que en algun moment de la història devia ser així i que, a còpia de globalització i de multimèdia ha anat canviant fins perdre totalment la seva esència.
Serendipity books va ser la primera visita de la tarda. Situada a University Avenue, aquesta va ser una llibreria de culte vinculada a la cultura beat que va sacsejar Califòrnia a finals de la dècada dels 60 i que, a hores d’ara, encara és un dels llocs de refència per aquells qui, a la recerca de petits tresors bibliogràfics, enfilen el camí cap al número 1201 d’aquesta avinguda interminable.
I quan dic interminable és perquè ho era. Una hora i mitja després d’haver arribat a l’avinguda, encara caminava.
Indrets que no apareixen a les guies turístiques, les “bookshops” de Berkeley són, en realitat, un bitllet de franc a un món que en algun moment de la història devia ser així i que, a còpia de globalització i de multimèdia ha anat canviant fins perdre totalment la seva esència.
Serendipity books va ser la primera visita de la tarda. Situada a University Avenue, aquesta va ser una llibreria de culte vinculada a la cultura beat que va sacsejar Califòrnia a finals de la dècada dels 60 i que, a hores d’ara, encara és un dels llocs de refència per aquells qui, a la recerca de petits tresors bibliogràfics, enfilen el camí cap al número 1201 d’aquesta avinguda interminable.
I quan dic interminable és perquè ho era. Una hora i mitja després d’haver arribat a l’avinguda, encara caminava.
Primer van venir les botigues asiàtiques. Els gats de la sort apilonats darrera els aparadors polsosos aixecaven el braç en el què vaig interpretar dues hores després com un senyal d’ànims.
Més tard van ser els centres d’arts marcials on, seguint aquesta obsessió tan americana de convertir els negocis en una mena de teatre a l’aire lliure, un grup de dones d’edat respectable vestides amb kimonos blancs, seguien les instruccions d’una jove oriental amb el cap pel de rastes...ai si Mao aixequés el cap!!!!
Una estona després van arribar els restaurans africans: egusi soaps, inyan y nyama na irio (m’ho vaig apuntar!!), seguits dels italians amb “the best italian pizzas of America” i amb els seus interiors surrealistes que, en un trist intent de recrear els carrers de Nàpols, havien decorat el menjador amb una mena de balconada de colors de cartró pedra, amb un estenedor suspès a sobre les taules dels comensals, d’on penjaven llençols, camises i fins i tot algun pijama...El meu dubte va ser si, per afegir realisme a la cosa, mentre servien els àpats també recreaven les olors dels carrers o si, per acabar de dotar de sentit a l’escena, mullaven la roba del balcó per tal de refrescar els clients mentre consumien una pizza napolitana darrera una altra...
Els hindús ocupen el tram més extens de University Street. Res inesperat en aquest quart d’hora de camí, a excepció de la contemplació embadalida dels saris multicolors que penjaven ufanosos darrera els aparadors. Imagino que la imatge d’una noia caminant amb un ordinador a l’esquena per aquell carrer on, a excepció dels cotxes, no hi havia mostra aparent de vida els devia sorprendre: tot eren ulls darrera els vidres i salutacions dels nens des de la porta dels comerços.
Sobtadament va aparèixer una botiga de mobles escandinaus de disseny...i aquí sí que hi havia per llogar-hi cadires...en els dos sentits de la paraula!!!. I vosaltres us preguntareu què hi feia allà aquella botiga...doncs ho sento, no tinc resposta; els americans tornen a deixar-me, un dia més sense paraules.
Més tard van ser els centres d’arts marcials on, seguint aquesta obsessió tan americana de convertir els negocis en una mena de teatre a l’aire lliure, un grup de dones d’edat respectable vestides amb kimonos blancs, seguien les instruccions d’una jove oriental amb el cap pel de rastes...ai si Mao aixequés el cap!!!!
Una estona després van arribar els restaurans africans: egusi soaps, inyan y nyama na irio (m’ho vaig apuntar!!), seguits dels italians amb “the best italian pizzas of America” i amb els seus interiors surrealistes que, en un trist intent de recrear els carrers de Nàpols, havien decorat el menjador amb una mena de balconada de colors de cartró pedra, amb un estenedor suspès a sobre les taules dels comensals, d’on penjaven llençols, camises i fins i tot algun pijama...El meu dubte va ser si, per afegir realisme a la cosa, mentre servien els àpats també recreaven les olors dels carrers o si, per acabar de dotar de sentit a l’escena, mullaven la roba del balcó per tal de refrescar els clients mentre consumien una pizza napolitana darrera una altra...
Els hindús ocupen el tram més extens de University Street. Res inesperat en aquest quart d’hora de camí, a excepció de la contemplació embadalida dels saris multicolors que penjaven ufanosos darrera els aparadors. Imagino que la imatge d’una noia caminant amb un ordinador a l’esquena per aquell carrer on, a excepció dels cotxes, no hi havia mostra aparent de vida els devia sorprendre: tot eren ulls darrera els vidres i salutacions dels nens des de la porta dels comerços.
Sobtadament va aparèixer una botiga de mobles escandinaus de disseny...i aquí sí que hi havia per llogar-hi cadires...en els dos sentits de la paraula!!!. I vosaltres us preguntareu què hi feia allà aquella botiga...doncs ho sento, no tinc resposta; els americans tornen a deixar-me, un dia més sense paraules.
Per tal que us en feu una idea, la situació és la següent: carrer enorme amb cotxes amunt i avall. Ningú camina. Comerços asiàtics...descampat...comerços africans...superfície immaculada......i, de sobte, aquella botiga de preus impossibles amb el pàrking a reventar de cotxes...de veritat què em sap greu...no tinc explicació urbanística per a aquest disseny tan amorf.
Dues botigues de música hip-hop i una delegació de la CBS després vaig avistar un barril de cervesa penjat del dintell de la porta d’una caseta que feia cantonada. Salivant de gust imaginant un tè fred, vaig arribar a la porta de l’establiment...no us creureu què hi vaig trobar...
...doncs Serendipity Books....és clar...quina millor manera d’anunciar una llibreria americana que posant un barril de cervesa penjat a l’exterior??????....no entendré mai aquest país...
Serendipity Books, en realitat, no és una llibreria...és una església; és un veritable temple dedicat al culte a la lectura en totes les acepcions possibles. No dic això pels llibres que s’acumulen a totes bandes, ni per la polsosa olor de resclosit similar a les que desprenen les parròquies de barri, ni tan sols per la fesomia capellanesca del propietari -un tal Peter que apuntava minuciosament a mà els codis d’una pila de llibres sobre el mostrador-.
És el silenci, un silenci trasparent i alhora captivador que, un cap traspasses la primera estanteria de llibres, fa que perdis la noció de l’espai i del temps fins adonar-te que els teus braços comencen a queixar-se de la quantitat de llibres que fa estona que sostenen, camí de la caixa.
Passejar entre les estanteries de Serendipity Books és com caminar pels boscos de Shakespeare al seu Somni d’una nit d’estiu. A cada cantonada descobreixes criatures estranyes i silencioses, recolzades a les lleixes o, directament assegudes o estirades a terra, amb un llibre entre les mans i el gest desencantat del qui descobreix una visita inesperada en al·lusió a la meva presència.
I més silenci. Res més que el so esmorteït d’una mà estirant un volum de difícil accés o el timbre de la caixa tot anunciant que una de les misterioses criatures del bosc acaba d’abandonar-lo per enfilar el camí de tornada a casa.
En el meu cas, la tornada va ser amb autobús i amb destinació al següent objectiu: Oak Books, a Telegraph Avenue. Petita i acollidora, aquesta botiga barreja les velles glòries de la Mass Communication amb llibres sobre ioga, publicitat o discursos catastrofistes sobre el futur de la política al país –raó no els falta, la veritat-. Tot i que el fons bibliogràfic té molt poc a veure amb el de Serendipity, d’Oaks em va tornar a impressionar el silenci i l’absolut respecte que els lectors manifestaven cap a tot allò que reposava entre les seves mans. No eren llibres, eren joies delicades tractades amb una absoluta delicadesa...una sensació que es va repetir a tots els establiments que vaig visitar. Còmic, new age....tant és l’especialitat...
Tarda de retrobaments, afirmo. Segurament el de les llibreries en la seva veritable esència.
Passejar entre les estanteries de Serendipity Books és com caminar pels boscos de Shakespeare al seu Somni d’una nit d’estiu. A cada cantonada descobreixes criatures estranyes i silencioses, recolzades a les lleixes o, directament assegudes o estirades a terra, amb un llibre entre les mans i el gest desencantat del qui descobreix una visita inesperada en al·lusió a la meva presència.
I més silenci. Res més que el so esmorteït d’una mà estirant un volum de difícil accés o el timbre de la caixa tot anunciant que una de les misterioses criatures del bosc acaba d’abandonar-lo per enfilar el camí de tornada a casa.
En el meu cas, la tornada va ser amb autobús i amb destinació al següent objectiu: Oak Books, a Telegraph Avenue. Petita i acollidora, aquesta botiga barreja les velles glòries de la Mass Communication amb llibres sobre ioga, publicitat o discursos catastrofistes sobre el futur de la política al país –raó no els falta, la veritat-. Tot i que el fons bibliogràfic té molt poc a veure amb el de Serendipity, d’Oaks em va tornar a impressionar el silenci i l’absolut respecte que els lectors manifestaven cap a tot allò que reposava entre les seves mans. No eren llibres, eren joies delicades tractades amb una absoluta delicadesa...una sensació que es va repetir a tots els establiments que vaig visitar. Còmic, new age....tant és l’especialitat...
Tarda de retrobaments, afirmo. Segurament el de les llibreries en la seva veritable esència.
dimarts, 19 de juny del 2007
Califòrnia ja no és bona...
M’han fet falta quatre escadussers dies a Califòrnia per descobrir com són de falsos els mites derivats del cinema i com és d’estranya una cultura que té por de les seves pròpies pors. Perdoneu que comenci així de filosòfica, però és que després d’una treva de dos dies asolellats i calorosos, avui el cel està tan negre que sembla que s’hagi d’acabar el món. Fa fred i bufa un vent hivernal que ha aconseguit capgirar les idees preconcebudes d’algú com jo, tan acostumada a la tramontana empordanesa. A Califòrnia no fa calor, els surfers van tapats fins les orelles i les noies prenen el sol en bikini estirades en una mena de nínxols aerodinàmics posats de cara a l’aparador del centre de bellesa de torn.
Vaig arribar divendres a la nit, a una hora prou civilitzada com per trobar gent pel carrer però el cert és que, a banda de quatre “homeless” tremolant de fred i, imagino, que de manca de substàncies prou tòxiques com per escalfar-se l’ànima, a les immenses avingudes que ordenen aquesta ciutat, no hi havia ningú. El taxista em va ajudar a portar la maleta fins la porta, tot diguent-me que millor esperava a que entrés, per si em passava alguna cosa....”you never know”... i amb aquests esperançadors auguris vaig inaugurar la meva nova vida americana, a un petit apartament a pocs minuts del campus i, per extensió, del centre neuràlgic de Berkeley.
El veritable gran shock va arribar dissabte quan, després de passar mitja hora fent la llista de la compra amb l’objectiu d’omplir la nevera, vaig arribar al supermercat més proper al pis. Impossible explicar-vos la meva angoixa...de veritat, no us la creuríeu...fileres, fileres i més fileres plenes a vessar de tot. Bé, de tot menys del què jo havia escrit tan acuradament a la meva llista. Iogurts de cacahuet amb trossets de formatge, xocolata amb porcions de tofu (o al revés, ja no ho sé), fins i tot Valencia oranges a l’escandalós preu de 3$ la lliura i d’un tamany d’estranya indefinició entre una mandarina i una canica.
Incapaç de trobar un pot de sal normal, vaig demanar-la als empleats. Després d’una bateria de preguntes estúpides (Hi, dear, How’re you doing today?, What a crazy weather, isnt’it?, Nice day for shopping, isnt’it?), l’empleat de torn em va dir que el que demanava era molt estrany perquè ja ningú prenia sal no enriquida. Vaig agafar un pot de sal Italian taste i vaig seguir empenyent un carro enorme pels passadissos del supermercat.
Una altra cosa que em va cridar l’atenció és que aquí les marques –a excepció de les que que es troben a Catalunya- tenen noms tan graciosos com “The joy Cow” (un netejador de sanitaris), “Happy pig” (pastissos i pastes variades) o “The flying penguin” (crec recordar que era una marca de llet)...la qüestió és que després de dues hores de voltar i d’al·lucinar (crec que l’ordre era a la inversa), vaig sortir del supermercat amb 88$ menys a la butxaca i quatre galindaines –que diria el meu marit- per passar la setmana.
Ahir vaig començar a treballar. Em va rebre el director del centre, un senyor que sembla més tret dels móns possibles de Tolkien que de la Universitat de Berkeley, i que va ser assessor de polítiques de benestar social durant el govern Clinton. Vam parlar durant dues hores del mau projecte, de la regulació publicitària als EUA, dels mitjans de comunicació a la Bay Area...el cert és que va ser una situació una mica estranya, perquè només al final de la conversa, el senyor es va treure la gorra de propaganda que portava...no sé...no era la imatge que tenia d’un professor de Berkeley, la veritat.
A banda d’això, m’han assignat un despatx amb vistes al jardí del laboratori de recerca i el cert és que l’ambient és força tranquil. Des de la finestra se senten les rialles dels nens que juguen al pati, perquè el Center for Child and Youth Policies actúa també com a centre de dia per a nens sense recursos. Al despatx del costat hi ha una investigadora que es passa la vida parlant per telèfon per concertar entrevistes. Si tot s’ajusta al calendari previst, és possible que participi en una de les investigacions que duu a terme el centre....com diuen per aquí, I’ll keep my fingers crossed!.
Vaig arribar divendres a la nit, a una hora prou civilitzada com per trobar gent pel carrer però el cert és que, a banda de quatre “homeless” tremolant de fred i, imagino, que de manca de substàncies prou tòxiques com per escalfar-se l’ànima, a les immenses avingudes que ordenen aquesta ciutat, no hi havia ningú. El taxista em va ajudar a portar la maleta fins la porta, tot diguent-me que millor esperava a que entrés, per si em passava alguna cosa....”you never know”... i amb aquests esperançadors auguris vaig inaugurar la meva nova vida americana, a un petit apartament a pocs minuts del campus i, per extensió, del centre neuràlgic de Berkeley.
El veritable gran shock va arribar dissabte quan, després de passar mitja hora fent la llista de la compra amb l’objectiu d’omplir la nevera, vaig arribar al supermercat més proper al pis. Impossible explicar-vos la meva angoixa...de veritat, no us la creuríeu...fileres, fileres i més fileres plenes a vessar de tot. Bé, de tot menys del què jo havia escrit tan acuradament a la meva llista. Iogurts de cacahuet amb trossets de formatge, xocolata amb porcions de tofu (o al revés, ja no ho sé), fins i tot Valencia oranges a l’escandalós preu de 3$ la lliura i d’un tamany d’estranya indefinició entre una mandarina i una canica.
Incapaç de trobar un pot de sal normal, vaig demanar-la als empleats. Després d’una bateria de preguntes estúpides (Hi, dear, How’re you doing today?, What a crazy weather, isnt’it?, Nice day for shopping, isnt’it?), l’empleat de torn em va dir que el que demanava era molt estrany perquè ja ningú prenia sal no enriquida. Vaig agafar un pot de sal Italian taste i vaig seguir empenyent un carro enorme pels passadissos del supermercat.
Una altra cosa que em va cridar l’atenció és que aquí les marques –a excepció de les que que es troben a Catalunya- tenen noms tan graciosos com “The joy Cow” (un netejador de sanitaris), “Happy pig” (pastissos i pastes variades) o “The flying penguin” (crec recordar que era una marca de llet)...la qüestió és que després de dues hores de voltar i d’al·lucinar (crec que l’ordre era a la inversa), vaig sortir del supermercat amb 88$ menys a la butxaca i quatre galindaines –que diria el meu marit- per passar la setmana.
Ahir vaig començar a treballar. Em va rebre el director del centre, un senyor que sembla més tret dels móns possibles de Tolkien que de la Universitat de Berkeley, i que va ser assessor de polítiques de benestar social durant el govern Clinton. Vam parlar durant dues hores del mau projecte, de la regulació publicitària als EUA, dels mitjans de comunicació a la Bay Area...el cert és que va ser una situació una mica estranya, perquè només al final de la conversa, el senyor es va treure la gorra de propaganda que portava...no sé...no era la imatge que tenia d’un professor de Berkeley, la veritat.
A banda d’això, m’han assignat un despatx amb vistes al jardí del laboratori de recerca i el cert és que l’ambient és força tranquil. Des de la finestra se senten les rialles dels nens que juguen al pati, perquè el Center for Child and Youth Policies actúa també com a centre de dia per a nens sense recursos. Al despatx del costat hi ha una investigadora que es passa la vida parlant per telèfon per concertar entrevistes. Si tot s’ajusta al calendari previst, és possible que participi en una de les investigacions que duu a terme el centre....com diuen per aquí, I’ll keep my fingers crossed!.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)