El gos amb botes

El Cerrito Plaza és un micromón a dues parades de Berkeley; un d’aquells no-llocs inversemblants als què Baudrillard dedica bona part dels seus comentaris sobre la potmodernitat. Aquest centre comercial –imagino que com la majoria dels que omplen gairebé tots els pobles de la Bay Area- té la peculiaritat de passar desapercebut des de qualsevol dels carrers del municipi que l’acull. És com si no existís; no hi ha vida més enllà de les parets dels comerços que l’habiten. De fet, he arribat a pensar que els oasis al mig del desert vindrien a ser una cosa així: apareixen al mig del no res, t’enlluernen amb les seves meravelles fins el punt de perdre la noció del temps i, quan decideixes reprendre el teu camí, te’n vas amb l’estranya sensació d’haver estat somiant durant mil hores seguides, perquè allò no t’ha pasta mai de la vida...

Seguint els consells del noi amb el què, des que vaig arribar, intercanvio conversa, cafès i anècdotes sobre la vida a una i altra banda del món, vam decidir anar una tarda a El Cerrito Plaza a la recerca del què en Daniel em va descriure com “la millor verdura de la badia”. Farta de vegetals orgànics que, de tan brillants, semblen de mentida, i cansada de veure com les pomes, els tomàquets o els espàrrecs, tant se val, romanen inalterables durant tot un mes fora de la nevera, vam fer una petita incursió a l’indret recomanat.

Oblidava explicar-vos una dada important: en Daniel és vegetarià. No cal que us digui que aquest fet va ser absolutament convincent per acabar de propiciar l’excursió al poble del costat.

El primer que penses quan surts de l’estació és que el maquinista t’ha pres el pèl quan ha anunciat –amb aquella pronúncia tan “clara” que els caracteritza- el nom de la propera estació: SERITOU PLASSSSA. Un carrer, una benzinera i el no res.

De sobte, descobreixes una mena de conjunt buit al costat del qual creixen les naus industrials. Aleshores, sense adonar-te’n, un gran rètol de color blau t’inunda el camp de visió. No hi ha dubte. Ross, dress for less et dóna la benvinguda amb tota la contundència de la seva tipografia: has arribat a El Cerrito Plaza.

Roba, llibres, videojocs, caixes de sabates apilonades darrera les portes de vidre, mercaderies fantàstiques anunciades amb rètols de colors, grans magatzems on les vitamines s’amunteguen a les estanteries condensades en bidons amb capacitat de 5 quilos...ferro, sodi, magnesi....
Quan era petita hi havia uns dibuixos animats que m’encantaven...el Superratón!!!!!...recordeu??...aquella rateta savionda i voladora amb accent llatinoamericà que sempre acabava salvant el món amb una frase: “amigos, no olviden supervitaminarse y mineralizarse”...doncs us prometo que, a la societat americana, els consells d’una rata han tingut més efecte que les conseqüències a la guerra d’Irak.

Com que això seria una altra història, torno a El Cerrito per explicar-vos que, sense saber com ni perquè, havien passat quatre hores i que, quan anàvem a la recerca de la verdura, vam descobrir una nova superfície: The pet center. El paradís de les mascotes, vaja.
Atrets per unes gàbies gegantines des d’on et saludaven uns conills nans de color blanc que semblaven haver sortit del photoshop del mateix Walt Disney –per fí descrionitzat-, vam entrar a la botiga.
Per tal que us en feu una idea, us diré que el lloc en qüestió podria tenir unes dimensions similars a les de la planta de la Catedral de Girona, el terreny de joc del Camp Nou, o, per exemple, el de mig Maremàgnum, per dir alguna cosa...molt d’espai!!!, o almenys el suficient com per passar-hi una hora i mitja més, sense pensar en la fruita, la verdura o qualsevol que hagués estat el motiu que aquella tarda del mes de juliol ens va portar a El Cerrito.

Una boa constríctor; peixos tropicals de colors inimaginables; ninots fets de plomes per tenir content el teu canari –la versió “canaril” de la nina inflable, vaja-; salses amb gust de pizza, carn a la brasa o guacamole per acompanyar el pinso del gos; cinturons de seguretat per obligar la teva mascota a seure confortablement al cotxe; raspalls de dents amb el corresponent dentrífic amb gust de maduixa o clorofila, tamany cadell, adult o gos a punt de la jubilació; disfresses d’Spiderman, princesa o marine –sempre en funció de la imaginació i l’afany de protagonisme del gos en qüestió-; canyes de pescar amb motor i peix incorporat per entretenir el gat en els moments de tedi; perfums per disfressar l’olor de l’animal; bossetes en forma de motxilla per tal que l’animal s’ autotransporti el menjar els dies d’excursió...

De sobte, quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, a la secció de samarretes California Style va aparèixer l’inimaginable....unes botes de color vermell passió, per animar el gos a passejar els dies de pluja sense necessitat de mullar-se les potes. Vermell, lila o blau marí, tal com deia l’anunci, els “fashionable colors” de la temporada.
Pels dies de pluja extrema, també hi havia la versió de catxú dur de color negre, absolutament insulsa, segurament per gossos aliens a la metrosexualitat i a la recerca de l’estètica a qualsevol preu que omple els nostres dies.

Ara que coneixeu la meva passió per les sabates ja no cal que continui la història. Només us diré que aquella tarda, la nostra compra alimentària es va limitar a un paquet de sushi, quatre pomes i un parell de bosses de verdura congelada...tot això mentre començaven a baixar la persiana del supermercat que ens havia recomanat en Daniel, mentre el noi de la caixa ens mirava amb cara de pocs amics. Normal, i més tenint en compte que ja feia un quart d'hora que teòricament havien d'haver tancat.

PD: Pelut, amic, company de jocs i passejades pel parc del costat de casa, vull que sàpigues que a l’armari d’un apartament de Califòrnia hi ha quatre botetes de color blau marí que et faran ser el gos més estrany del barri quan la pluja de tardor s’instal·li als carrers de Girona. De tota manera, si et serveix de consol, et diré que, segons el gran Dalí, la vida és massa curta com per passar desapercebut...o, millor encara, que tal com deia el meu venerat Wilde, la moda és tan efímera que se li ha de perdonar tot.


Ara ja saps què has de dir si algun gos s’atreveix a ficar-se amb les teves botetes noves!!

ESMORZAR AMB FLORS

Avui és 26 de Juliol. Quart aniversari d'aquest canvi a la vida que es diu matrimoni. Des de l'altra punta de món ens ha arribat una felicitació tan carregada de tendresa, tan plena de bons desitjos i de grans records, que no he pogut reprimir les ganes de ensenyar-la al món sencer.

Aquest post és per a la Maria Mercè i en Pere. Gràcies per no oblidar la data, per regalar-nos els vostres pensaments i per fer d'aquest començament de dia un moment tan especial.

Les flors són precioses. Gràcies novament.

Sobre reines i princeses

Oscar Wilde limitava a dues les tipologies de dones. Per a l’autor, d’una banda, hi havia les dones lletges. D’altra banda, les que es pinten.
Sense arribar a aquest extrem, el cert és que durant el mes que porto a Califòrnia , el tren que connecta Berkeley amb la resta de la badia, ha estat un peculiar forat a través del què he pogut observar tot món tan aliè i alhora tan familiar que no he pogut reprimir les ganes d’abocar sobre el teclat aquest cúmul de pensaments desordenats que em venen al cap cada vegada que, de camí a San Francisco o de tornada a casa, presencio una escena similar.

La situació gairebé sempre és la mateixa: recorre l’andana amb la mirada fixa al rètol que, de forma intemitent, anuncia la direcció i el temps d’espera del proper tren. S’hi acosta. Mira les lletres vermelles una i altra vegada, infatigablement, rabiosament, desesperadament, com si en l’intent li anés la vida. Però les lletres desapareixen i la pantalla es torna negra. És aleshores quan torna a dipositar sobre l’andana la mateixa mirada infatigablement desesperada, només que ara, la desesperació s’ha tornat por i la manca de fatiga s’ha convertit en incertesa. I torna a caminar amb la mirada fixa al cartell, però les lletres vermelles no apareixen.
La megafonia escup alguna cosa semblant a l’anunci d’un tren i, aleshores, l’atenció sembla haver-se traslladat a l’oïda. La gent s’aparta de la via. Com tot, aquí els trens també van a l’engrós; el seu soroll és descomunal en comparació a les dimensions de les estacions.

Aleshores, la seva mirada es creua amb la meva. S’acosta i pronuncia un nom estrany amb un accent inconfusible. Quan li pregunto si parla espanyol somriu i em pregunta si el tren que s’acosta és el que va a Richmond. Quan li dic que sí, i que jo vaig en la mateixa direcció torna a somriure. Pugem al tren i seiem de costat, com si fóssim velles amigues que s’han retrobat una tarda qualsevol a una estació qualsevol.
M’explica que ve de Mèxic, que fa dues setmanes que viu a un dels pobles de la zona, que té una amiga que treballa a una cafeteria de San Francisco i que l’ha anat a veure. Que no parla anglés i que no sap llegir massa. Que quan surt al carrer té por, perquè ni parla ni llegeix del tot. Que té por, però que ha vingut a treballar i que, poc a poc, segur que tot millora.

El tren s’atura a Embarcadero i s’omple de personatges diversos que, carregats de bosses, tornen a casa després d’una tarda de rebaixes. Hi ha un grup de noies negres que no para de riure. Riuen des de que han entrat i, quan parlen, la seva veu ressona per tot el vagó potent, orgullosa, amb la seguretat del qui se sent a casa seva, amb la tranquil·litat de saber que són les reines, que el món gira al seu voltant i que la resta és pura anècdota.

West Oakland. Les noies parlen alt, riuen i gesticulen sense parar. Una d’elles descobreix que, darrera nostre, han quedat buits quatre seients. Travessen el vagó altives, rialleres, amb els pantalons texans oprimint els seus malucs enormes I l’inevitable cúmul de greix abraçant-les la cintura. El tren frena de cop abans que hàgin aconseguit instal·lar-se als seients i elles riuen. Han xocat l’una contra l’altra sense poder-ho evitar i no paren de riure; el vagó sencer les mira amb un mig somriure. Són les reines.

La meva companya fa estona que no diu res. Mira les noies de la mateixa manera que, minuts abans, mirava el senyal que anunciava el proper tren, amb els ulls tan oberts que em pregunto què deu estar pensant. De sobte, com si despertés d’un somni es mira les mans, la bossa taronja que reposa a la seva falda, els mocasins color marron tristesa que sobresurten sota els baixos d’una faldilla tan negra i tan llarga com deuen haver estat les dues setmanes que porta al país.

La seva parada és la propera. 12th Oakland. Em dóna les gràcies i em desitja sort. El tren s’atura, s’obren les portes i veig com se l’emporta el corrent de passatgers que baixa del vagó. Abans que engegui el convoi la veig aturada al mig de l’andana, mirant a una i altra banda, segurament pensant quina és la sortida que la portarà de tornada al carrer d’on ha sortit aquest matí.
Finalment, es decideix per l’escala més concurreguda. El tren engega i, al mateix temps, la veig desaparèixer pel forat de l’escala mecánica.

A la cua del supermercat, contemplant els lleons marins del Pier 39, o a l’andana del BART, tant se val el lloc o el moment del dia. La qüestió és que en el meu camí diari no he deixat de trobar, com el mateix Wilde, dos tipus de dones: les reines, d’una banda, I, de l’altra, princeses de mirada espantada que, un bon dia, decideixen deixar-se la por a casa per buscar infatigablement, desesperadament, rabiosament I, sobretot, valentament, la seva sabata de vidre.

Necesitaba exterioritzar-ho. Bona nit des dels país dels somnis. Des del palau de les dues cares de la moneda.

Del color del cel de San Francisco

No desvetllo cap misteri si us explico que sento una irrefrenable passió per les sabates. No puc evitar-ho. Tant se val que miri de caminar en línia recta i a pas ràpid, concentrada en el repicar del meu caminar sobre l’asfalt mentre miro d’espantar els coloms que aterren a sotragades per les voreres. Tant és que pensi profundament i a consciencia; que llegeixi o que m’encanti mirant els núvols...és igual...sigui com sigui, acabo aturant-me en sec i girant de cop, a dreta o a esquerra –de vegades a dreta i a esquerra simultàniament- segons el cas, davant la simple intuició de l’aparador d’una sabateria.

Asseguro que la meva no té res a veure amb la història de l’escriptora de Manhattan que, juntament amb les seves tres amigues, ha elevat Manolo Blahnik a la categoria de mite. Sex & the city ni tan sols era un òvul quan jo ja desesperava el meu pare mirant i remirant els aparadors de les poques sabateries d’una Girona que, a finals del 70, encara era grisa i negra.

Recentment he descobert que, durant els viatges, sento més que mai la imperiosa necessitat de traspassar la porta de la sabateria per calçar-me, en un lapse de temps imperceptible, l’objecte de la meva atenció.

Tinc sabates de tots els llocs que he visitat en els darrers anys: de Sevilla, unes botes d’un color tan vermell com els geranis que pengen dels balcons del barri de Santa Cruz (la Ruth i en Jordi dónen fe); de París, unes mules verdes que em fan pensar en la gespa dels Camps Elisis; les d’Egipte són unes babutxes amb olor de pols, de color desert i el record de riure moltes hores seguides; de Madrid, uns esclops surrealistes amb regust agredolç de la “movida” al barri de Chueca; de Nova York, unes ballarines negres, còmodes com sabatilles i tan austeres com el pont de Brooklin;de Menorca, unes avarques del color de les postes de sol a Ca’la Galdana; de Chicago, unes bambes insulses com el propi vent que sacseja la ciutat gairebé tots els dies de l’any...

He sabut que les sabates, per a mí, són un bocí de les ciutats que visito. És la meva manera d’arrencar, per sempre més, el record dels carrers, de les olors, de les passes que ressonen una i altra vegada posant música a l’asfalt, del cansament, de l’alegria, de la nostàlgia o de la tristesa, tant se val...les meves sabates són un trosset de vida.

Les de San Francisco són de xarol blau. Un blau tan intens com el que contrasta amb el vermell del Golden Gate els dies que la boira decideix quedar-se a casa. Un blau tan brillant com les columnes que decoren les cases del Chinatown. Tan apassionat com els murals del barri llatí de Mission. Tan impropi com els rètols de neó que anuncien les esglésies a Castro i tan autèntic com les cases victorianes de High Ashbury.

Les meves sabates són San Francisco i això em fa absolutament feliç. Sé que d’aquí a un parell de mesos, quan a Barcelona plogui i els exàmens, els articles, les obres del pis o la simple idea de pensar en el dinar de l’endemà se’m faci una muntanya, em posaré les meves sabates de color cel californià i somriuré amb recança, recordant el temps viscut a la ciutat dels mil somnis.

PD. Aquest post va dedicat especialment a tu. Diumenge és el teu aniversari i, amb la distància, no se m’ha acudit millor idea que regalar-te un perquè. Per molts anys des del cel de San Francisco.

4th of July...o el què és el mateix: Independence Day

Família, barbacoa i focs artificials. La festa que commemora la independència americana es sintetitza en aquests tres elements. Berkeley transpira ambient festiu des de fa dies. El supermercat del barri s’han omplert de nois vestits de verd –òbviament llatins- que omplen i reomplen les neveres, les estanteries de les begudes i els expositors d’estris de cuina. La caixera –que es diu Monique i té les dents més separades que he vist mai- m’ha explicat fent cara de circumstàncies que aquesta setmana han venut més carn i més begudes alcohòliques que en tot l’any i, la veritat, no sé perquè s’estranya tant, almenys són conseqüents pel que fa a la celebració de la independència...

El tema focs artificials encara l’hem pogut salvar, però com que no tinc família, ni amics que em convidin a menjar carn a la brasa, he reservat el dia per fer una mica d’exercici i per anar a veure l’apartament que finalment he llogat per l’últim mes de la meva estada. L’estudi en qüestió està a l’altra punta de Berkeley, a Elmwood, un barri residencial ple de casetes de fusta multicolor i nens que juguen amb gossos abillats amb samarretes Tommy Hilfiger...tot molt bonic, vaja.
La passejada, entre d’altres, m’ha servit per rebutjar una de les idees que he defensat aferrissadament des de que vaig arribar: l’ordre dels americans per a la vida quotidiana. Em sap greu. Retiro tot el què havia dit al respecte. Els americans són ordenats per segons què...per les coses esencials són un autèntic desastre!.

La qüestió és que, com deia, la meva idea era començar el dia visitant l’estudi d’Elmwood i, de camí, fer els meus exercicis de “cardio”, que és com anomenen aquí al sa costum de caminar a diari uns quants quilòmetre a pas ràpid. El lloc en qüestió estava al número 1819 del carrer Piedmont. He arribat al 1680 i per aquells misteris inexplicables de la vida americana, el carrer s’ha acabat. He fet i he refet l’ultim tram del camí i res de res...per acabar d’amanir la situació, com que era un dia festiu, la ciutat estava, literalment, buida.

Quan començava a pensar en una estranya maledicció com la del pis 13 dels hotels d’aquest país, sobtadament ha aparegut una noia d’aspecte llatí que m’ha dit que no tenia ni idea del que li deia, però que podiem preguntar dins de l’edifici. Suposo que la meva cara devia ser un poema, perquè ha rigut i m’ha dit que no em preocupés, que l’edifici en qüestió era una llar d’avis i que ella anava a visitar la seva mare.

Hem entrat i el primer què he vist ha estat una desena d’àvies vestides “de diumenge”, enclenxinades fins el punt de l’absurd, mirant la porta amb l’expectació del nen que espera la seva mare a la sortida el primer dia d’escola, agafant bolsos impossibles, primer, amb la pressa del qui acaba d’adonar-se que està a punt de passar-se d’estació, per tornar-los a deixar sobtadament en descobrir que els dos rostres que han traspassat la porta són el d’una senyora llatina i el d’una noia de cabells arrissats i cara despistada...res a veure amb el del fill o la néta que esperen ansioses des de fa hores.

De sobte, un barret de palla ha fet un pas endavant. A sota he descobert una senyora grassoneta i tafanera que, després d’interrogar-nos, m’ha dit que no em preocupés, que ella, la Megan, m’acompanyaria...i tant que m’ha acompanyat!!!...m’ha acompanyat fins el punt d’ensenyar-me tota la residencia, gimnàs inclós, i de portar-me a la seva habitació per convidar-me a tè amb llimona i galetes d’ametlla, mentre em donava consells de tota mena...

Total, que al final jo també he celebrat el 4th of July en família...ara ja puc dir que tinc una “American Mom”, una mare adoptiva que abans de marxar m’ha explicat que ella havia estat especialista en Biomedicina i que havia traballat durant molts anys com a professora a la universitat. Quan ja estava convençuda que la meva capacitat de sorpresa ja estava al seu límit, m’ha portat a un laboratori i m’ha dit que entre aquelles parets es va inventar la bomba atómica...LA BOMBA ATÒMICA!!!!...

La Megan m’ha acompanyat novament a Piedmont. El carrer quedava tallat per una casa i una avinguda perpendicular, però seguia dos blocs més avall...vet aquí el desordre americà...com poden fer carrers en zig-zag que queden tallats per cases???
Quan he arribat a l’estudi, el llogater –que per cert és escriptor de contes infantils- no podia parar de riure en sentir el meu segrest a la llar d’avis.

La resta del dia, més o menys normal. Classe de Kundalini Ioga amb un grup de divorciades, solterones, dones de mala vida, mares desnaturalitzades, renegades socials o desgraciades com jo, sense família, ni barbacoa ni previsió de focs artificials...és que si no, no s’entén què feien allà, fent Ioga a les 14.30 de la tarda quan hauríen d’estar atiborrant-se d’hamburgueses, de muffles i d’amanides amb salsa de iogurt, mentre el tiet graciós de torn explica l’últim acudit que ha sentit a la tele.

De fet, quan hem acabat, ni tan sols m’han desitjat “Happy 4rth” i això, aquí, vol dir estar de molt i molt mala llet, o sigui que no dec anar tan desencaminada....

En fí, doncs això...Feliç 4 de Juliol, que és el que toca. Jo me’n vaig a veure els focs des del port de Berkeley.