La noia americana

Poc abans de venir, vaig veure com la versió palestina de Mickey Mouse instruïa els nens en la resistència armada contra Israel, en el transcurs d’un programa infantil emès per Hamas. Les imatges, d’una violència esfereïdora, mostraven com el ratolí més famós de la història moria com a màrtir a mans d’un agent israelià, en el transcurs d’un interrogatori.

He pensat sovint en el patetisme desesperat d’aquelles seqüències, titllant de primitiva i salvatge la utilització dels infants per propagar un missatge tan carregat d’odi. De fet, hi he pensat tant, que va arribar un moment en que em vaig arribar a convèncer que aquestes coses ja només passen “allà”, a la punta del món on la vida es divideix en dos bàndols; a aquell racó llunyà del mapa on el futur passa per la mort del contrari; a aquell nom impronunciable que et fa sospirar cada vegada que sents les notícies, donant les gràcies al cel per no haver nascut al lloc fosc del paradís.

I, de tant creure-m’ho, un bon dia, hi vaig deixar de pensar.

(...)

A la Cinquena Avinguda els ulls no donen a l’abast. Plou i és aquell moment del dia en què les oficines comencen a buidar-se pel lunch de dilluns. És qualsevol escena de pel·lícula multiplicada per mil. Els taxis fan sonar el clàxon insistentment; les dones canvien les seves sabates de taló per les botes d’aigua acolorides que, pel que sembla, fan furor a la ciutat dels gratacels; els semàfors s’abandonen a la reproducció mecànica d’un insistent piu-piu que et fa còrrer cada vegada que el llum comença a fer pampallugues; els aparadors de les botigues que, llaminers, et conviden a enlluernar-te per despatxar-te després amb la visió d’una simple etiqueta amb molts zeros... És Nova York, al cap i a la fí. La gran. La impressionant. El lloc on tot és una cursa contra tot i on les coses més sorprenents, salvant les distàncies, no aixequen un pam de terra.

(...)

La qüestió és que mai m’han agradat les nines. Les trobo insulses i frustrades, amb aquella mirada que no mira i aquella obsessió per ser les millors amigues d’una amistat a la que mai podran correspondre. Però plovia a la Cinquena amb la 49 i, encuriosits pel rètol de color rosa d’”American Girl” que anunciava joguines vam entrar la botiga.

L’estranya activitat que hi havia allà dintre ens va sorprendre com un cop de puny. Miressis on miressis, el teu camp visual s’omplia de nenes, de no més de 10 anys, que es desplaçaven per la botiga a un ritme frenètic. Sense acabar d’entendre tot aquell moviment, vaig decidir fixar la vista en una sola de les noies...potser en dues, com a molt. Al cap de pocs instants, vaig veure com les corredisses s’aturaven davant el descobriment d’un dels elements que s’arrengleraven a les lleixes de les botigues...que eren nines, ja m’ho podia esperar... el que mai hagués imaginar era l’objectiu d’aquells petits simulacres del què ha de ser la perfecta noia americana.

L’American Girl de l’any es diu Nicky Fleming. És rossa, té els ulls blaus i un gos que es diu Sprocket. A l’hivern esquia, a l’estiu visita la granja que els seus tiets tenen a Montana, durant el curs fa d’animadora de l’equip de baseball de la seva escola i somia amb ser infermera per guarir els soldats que tornen de la guerra.

Cada any la botiga renova el seu estoc, amb la qual cosa, la noia de l’any canvia i, amb ella, tot allò que acompanya el seu petit món de plàstic. El que no acostuma a canviar són els valors que, a través d’una joguina, el país transmet als seus infants.

American Girl és una de les múltiples marques que Mattel té arreu del món. Segons la pròpia companyia, l’objectiu –tradueixo literalment- és “ajudar les noies a seguir la seva pròpia estrella, a assolir els seus somnis i a ajudar-les a ser les dones que marcaran la diferència el dia de demà”.

Aquesta col·laboració de l’empresa per tal de fer de les nenes americanes dones de profit, es tradueix en la possibilitat de comprar nines que cuinen, que cuiden dels seus fills, que es maquillen, que passen hores al saló de bellesa i que es vesteixen segons la seva pròpia revista on, les nenes de veritat, poden comprar vestits i complements a imatge i semblança de les seves nines.

L’impacte, però, no va acabar aquí. Un viatge en ascensor pels pisos de American Girl és com entrar en un malson surrealista on les nenes vesteixen roba adulta, porten bolsos de conjunt amb les sabates i caminen seguides d’un “personal shopper”...la diferència és que tot allò era real.

Al cinquè pis, cinema amb les darreres estrenes de Nicky i les seves amigues: Samantha, Felicity i Molly...quatre pel·lícules d’una hora de durada expliquen a les espectadores la versió edulcorada de la història dels Estats Units: la Gran Guerra, la independència, la col·lonització del país...A la sortida, una de les assistents de la botiga espera les noies per acompanyar-les al restaurant de la botiga, on dinaran tranquil·lament mentre instal·len les seves nines en cadiretes minúscules. Quart pis, hospital. Dones vestides amb bata blanca examinen seriosament aquells clons mínims, mentre escolten atentament les explicacions de les propietàries. Tercer pis, editorial i fotògraf. Pel mòdic preu de 30$, les visitants poden inmortalitzar-se vestides i pentinades de forma idèntica a la seva nina, tot gaudint del consell d’un estilista...mai no se sap...si la foto queda bé, podria ser que aparegués a la revista que Mattel dedica a aquesta enorme font d’ingressos...El segon pis és el dedicat als personatges històrics: Addy, l’esclava negra que, deixant enrera la plantació on treballa, aconsegueix ser lliure al país de les oportunitats; Josefina Montoya, la noia mexicana que emigra als Estats Units, conservant les seves arrels; Kaya, la índia guerrera que esdevé líder del seu poble; Molly i Emily, les amigues que texeixen roba d’abric pels soldats, convençudes de la necessitat de guanyar la guerra...Al primer pis hi ha la perruqueria, el servei de personal shopper i la llibreria, i a la planta baixa, entre la secció dedicada a les mini-mascotes i la roba esportiva, un munt de dependentes rialleres em pregunten si busco algun regal, o si he perdut la meva filla...

També ric però el meu pensament s’ha quedat al segon pis. El cert és que no puc deixar de pensar en aquesta història americana feta a la mida d’un país que tremola davant el poder de l’Euro, que es lamenta a diari dels preus de les hipoteques, que acaba els seus informatius amb el nivell de terrorisme del dia, que ha fet dels pedaços de dues torres orgulloses la bandera d’una guerra incomprensible...

A la Cinquena Avinguda ha deixat de ploure. Els taxis continúen fent soroll i les dones tornen a lluïr les seves sabates de taló, fent ressonar les seves passes sobre l’asfalt humit. Central Park s’intueix al següent pas de vianants. De cop i volta m’han vingut al cap unes imatges que, de tan llunyanes, donava ja per oblidades. És un ratolí, explicant la seva pròpia versió de la història. És Mickey, que alliçona els infants palestins i els inculca l’odi israelià, igual que Nicky ven el somni americà i ensenya les dones de demà a pensar en les tropes que lluiten per la llibertat del seu país.

Tan lluny i alhora a prop.

L’Empire State es retalla contra un cel ennuvolat.

Benvinguts a la ciutat dels somnis.

http://www.americangirl.com/

http://www.youtube.com/watch?v=lZEGsnWZKh8

Rentadores i altres petites perversions

De tots els vicis de l’existència humana el més involuntari és el de la mirada. Instants imperceptibles, hores senceres, moments d’una vida capaços d’enganxar-nos, de fer-nos desertar per una estona del cos que ens allotja per centrar-nos únicament en allò que els nostres ulls s’obstinen en no deixar escapar.

La meva vida americana continúa a Elmwood, un barri residencial al sud de la ciutat, de cases amb jardí farcits d’esquirols que salten a mitja tarda sobre les teulades, de cafeteries on els estudiants de música toquen peces per als veïns, de nens que juguen al carrer i d’homes que fan el seu footing matinal empenyent cotxets als que viatgen nadons rosats. La vida americana en aquest punt és molt millor del que mai hagués pogut imaginar quan vaig iniciar aquesta aventura.

Si em preguntéssiu si trobo a faltar algun objecte de la meva quotidianeitat a Barcelona, sense cap mena de dubte us diré que enyoro la meva rentadora. No hi ha espai, ni ganes de tenir-lo per a coses com aquestes, a les cases del sud de Califòrnia.

Els blocs de pisos solen tenir-les a la planta baixa o bé amagades al darrera, al costat dels contenidors com sí, més que electrodomèstics, fóssin el lloc on la comunitat sencera procedeix a netejar els seus pecats. A l’apartament de San Francisco, per exemple, el servei de bugaderia de la cantonada regentat per un matrimoni xinès i els seus dos fills, feia l’agost tot l’any amb els habitants del bloc on jo vivia, ja que la seva presència a l’edifici era més habitual que la dels propis veïns.

Al meu petit paradís d’Elmwood tampoc hi ha rentadora. Des de fa una setmana la visita a la bugaderia està entre el meu llistat de tasques setmanals i dia rere dia distribueixo curosament la meva roba bruta en funció de la urgència del seu ús un cop neta.

Cada rentada, dos dòlars; cada sis minuts de secadora, 25 centaus.

És per això que he sabut com de sofertes són les peces clares o quina poca consistència tenen les fosques...barrejo colors i coloraines com mai ho havia fet.

En set dies he oblidat tots els principis del rentat i l’eixugat que, a força de tenyir i d’encongir peces, sovint alienes, vaig aprendre.

A la bugaderia d’Elmwood hi ha 25 rentadores que treballen des de les 7 del matí fins les 12 de la nit, juntament amb les seves companyes de fatigues, unes assecadores de dimensions gegantines que fan girar les seves entranyes a una velocitat endimoniada. En realitat, aquesta nau industrial a un dels carrers més concurreguts del barri, és un veritable club social on no hi falta la dispensadora de begudes, la connexió wireless, un televisor i, fins i tot, algunes màquines de videojocs on, mentre fas la bugada, et permeten pilotar un cotxe de Fòrmula 1, perseguir els “dolents” pels carrers de L.A. o fer no sé què per protegir la terra dels atacs marcians.

Tant amb compte com diuen les instruccions, vaig introduir una per una totes les peces brutes...roba interior en la seva gran majoria i mitjons...un munt de mitjons idèntics que, a força de rentades han perdut la seva forma. A partir del moment en què la màquina s’empassa els diners, no has de fer res més que seure i esperar...res de marxar a fer un volt perquè, com bé diuen els cartells que envolten les màquines, sempre hi ha algú que observa amb la intenció d’endur-se la teva roba.

...no faré comentaris fàcils, però no acabo d’entendre què faria la senyora Maria de torn, amb els meus sostenidors bruts, per dir alguna cosa...

Desprevinguda sobre el doble ús de la bugaderia, em vaig endur un llibre i, mentre intentava entendre la fixació que té Paul Auster a parlar al seus llibres de gent que es dedica a escriure per distreure la mort, des de la taula del costat un noi va preguntar-me què llegia. Vam començar a parlar sobre el “Brooklyn Follies”, sobre Auster, sobre Nova York, Berkeley, sobre la vida en general...era estudiant del darrer curs de biologia a la Universitat i li encantava llegir.

Després de 27 minuts, la meva rentadora em va avisar quan el noi m’explicava que tenia una germana que havia fet la tesi doctoral sobre William Borroughs, un dels artífexs de la Generació Beat, i que per culpa d’aquesta vinculació familiar amb l’escriptor, ell era un autèntic fanàtic del grup literari.

Quan em vaig aixecar per anar cap a la rentadora, el tal Edward, es va avançar i em va portar un carro per traslladar la meva roba, ara ja neta, cap a l’assecadora. Els texans, les samarretes, els mijons, les calces, els sostenidors...vaig treure de l’aparell tota la meva bugada, estirant-la per tal que no es deformés, comptant totes les peces per no deixar-me’n cap a la rentadora. El noi semblava comptar-les amb mí...les mirava amb gran atenció, fruïnt, com si, en realitat, mai hagués vist res del que anava introduint pausadament a l’assecadora. Seguia parlant... Berkeley, Califòrnia, Obama...però ja no em mirava. Ell seguia al meu costat, recolzat al carro, però els seus ulls es perdien darrera cadascuna de les peces de roba que anaven entrant a l’aparell.

Vaig tancar la porta de l’assecadora i vam seguir la conversa a la taula. De la literatura a la música clàssica i a l’òpera...una gust, vaja...una ànima sensible, un esperit treballat a base de cultura...vaig donar gràcies al cel per haver transformat una tarda d’avorrida i sorollosa bugada en unes hores tan agradables...

La màquina es va aturar i vaig anar a recollir la meva roba. Aquesta vegada, l’Edward va continuar assegut, recuperant la lectura del llibre que portava. A través de la porta transparent de l’assecadora, vaig tornar a veure com resseguia el meu gest amb la mirada en treure les peces del tambor. Vaig pensar que devia estar reflexionant sobre alguna de les pàgines del seu llibre i que, tot badant, havia aturat els ulls sobre la meva roba.

Però la mirada seguia intensa, persistent i descarada mentre plegava pausadament totes les peces, delectant-me en l’olor de net i en la buscada perfecció de tots els plecs...potser no conec l’obra de Borroughs, però a roba ben plegada no hi ha qui em guanyi...almenys quan tinc espectadors...

Quan acabava de plegar el darrer dels meus tangues, aquell pou de saviesa en forma de post-adolescent, se’m va acostar i em va somriure. Vaig pensar es venia acomiadar perquè la seva assecadora també s’havia aturat. Va tornar a somriure i em va dir sense deixar de mirar les calces que tenia a la mà:

- Your G-strings are killing me...Wanna have a screw... or what?

Em vaig quedar sense paraules...res de metàfores...literalment em van caure les calces a terra de l’ensurt...

Ell, sense deixar de mirar-les, me les va tornar. Jo vaig dir “thank you” i “sorry” i "good bye" i crec que, fins i tot, "have a nice day", no sé, i vaig entatxonar la meva roba neta dins la motxilla bruta que tragino des de fa tres mesos.

Vaig sortir de la bugaderia tan ràpid com vaig poder, encara notant els seus ulls clavats a la meva esquena on, en aquell moment, es barrejaven els meus tangues nets.

I és que, al cap i a la fí, una mirada és una forma més de perversió, a un peep-show dels carrers més sòrdids de qualsevol ciutat o a una bugaderia de monedes a un barri benestant a l’est de San Francisco...

I pel que fa a l'amor

D’una ciutat que es pinta les galtes de daurat per desitjar-me un bon dia i que a les nits s’entossudeix a acotxar els meus somnis amb un vel de boira no podia esperar res més que enamorar-me amb avarícia. Amb l’aferrissat instint de possessió irreal del qui sap que allò s’acabarà algun dia; amb la por que el temps, la vida o la distància acabin difuminant olors, colors i sensacions; amb el regust amarg de la recança de no haver descobert cadascun dels racons de la pell estimada; amb la fugaç i estranya eufòria de l’orgasme en uns nous braços i l’estranya buidor que deixa la marea en allunyar-se de la platja en hores baixes.

Aquests dies visc a North Beach, una mena de terra de ningú al què segurament és un dels punts més elevats de San Francisco. Un apartament al peu de la Coit Tower s’ha convertit en una mena de trona des de la qual veig com el sol dibuixa ombres xineses amb la boira, jugant amb la vermella geometria del Golden Gate; o com el far d’Alcatraz gira i gira amb insistència, picant-me l’ullet des de la distància.
Des del meu nou pis, subllogat per una setmana, les hores prenen com a punt de referència les campanades de l’església de Washington Square i el meu temps voldria aturar-se per endreçar, per sempre més, a la memòria, cadascuna de les sensacions que m’interrompen l’alè mil i una vegades al dia.

A North Beach conflueixen dues cultures: la xinesa, d’una banda, i la italiana de l’altra. Trencat per Columbus Avenue, aquest barri esquitxat de desmesurades pujades i baixades, tenyeix els seus carrers amb banderes dibuixades als fanals, delimitant territoris i explicant al visitant que Amèrica, en realitat, no és dels americans, sinó d’aquells que travessen el mar a la recerca d’un somni.

Al Chinatown de San Francisco, al de veritat, al que no apareix a les guies, els fanalets vermells no pengen entre casa i casa:s’amaguen a la quotidianitat d’una vida més enllà de la fotografia turística. A l’autèntic Chinatown no hi ha portes amb lleons dragoníacs: l’únic monstre a superar abans d’endinsar-te a Stockton Street és l’absolut mutisme dels autòctons, les mirades hieràtiques i la malfiança del qui se sent observat. Al barri xinès de San Francisco els únics gats que hi ha no donen sort al visitant aixecant la poteta des de la seva catifa vermella: mengen escombreries i s’amunteguen mandrosos a la porta de les peixateries on la pesca del dia agonitza en capses de plàstic plenes de gel de color gris.

He passejat amunt i avall pel carrer Stockton matí i tarda sense més motiu que el de sentir una pessigada al cor a cada nou descobriment: les cues de sardina assecada emergint victorioses de les galledes de fusta, les parades de suc de tapioca, les arrels marronenques de mútua i desafiant abraçada, les dones silencioses que traginen carros de rodes fràgils amb la compra del dia, els avis que improvisen una partida de dames sobre la vorera....

Una mà petita i ossuda m’ha ofert un tall d’alguna cosa semblant a una poma. Quan l’he tastat m’ha assenyalat l’interior de la botiga i, sense decidir el gust de l’improvisat reclam, m’he endinsat a un magatzem d’insospitades dimensions on la venda de fruita i verdura és anecdòtica en comparació amb la resta dels productes que ocupen la pràctica totalitat de l’indret. Peix fresc perfectament arrenglerat darrera els mostradors. Ànecs desplomats, peces senceres de vedella sorgint de la nevera entre els braços d’homenets d’ulls horitzontals vestits de blanc, llaunes de colors xerricants amb lletres cridaneres, plantes d’aparença descarada i de destí indescriptible, obstinades a entorpir la mirada estranya en un indret on sóc l’única occidental...

He comprat figues, prunes i una mena d’avellanes amb un gust que no aconsegueixo identificar. La dona de la caixa m’ha assenyalat el total sense mirar-me. És probable que no parli anglès, igual que és probable que tampoc el necessiti en aquest gueto construït a base d’enyorança.

Novament a Columbus, un crit gairebé a cau d’orella m’ha trencat el pensament. “Buona Sera!!!! Looking for a Trattoria????. We have the best pizza della città”.

La Bella Napoli, el Café Trieste i La Mamma m’expliquen que he traspassat la frontera i que, entre el gairebé autisme i la desbordant xerrameca, entre l’absència o la delectant presència d’una mirada, o entre l’aparent inexistència i la rotunda seguretat de l’existència, només hi ha un carrer de distància.

Xinesos i Italians a North Beach. Russos a Nob Hill. Llatins a Mission. Japonesos vorejant la geografia de Van Ness…San Francisco és una indret de memòries llunyanes, d’històries viscudes en temps superats per la distància, de futurs construïts a base de somnis i de llàgrimes.

A una ciutat capaç de vestir el seu escenari amb els decorats de qualsevol racó del món i de fer-me sortir dels pensaments més profunds, tot fent dringar la campana d’un tramvia de color de llavis femme fatale, no puc fer res més que jurar-li amor etern.

I és que l’amor, igual que la mateixa vida, no és res més que aquell cúmul de moments en què ets capaç de descobrir l’olor del vent, el color de les hores o la part més freda del sol. És l’instant en què saps amb certesa que per molt que passi el temps, per molt que el desconcert, les noves emocions o el desempar més absolut vessin a raig pels racons de la teva existència, res, absolutament res esborrarà el record del moment en el què el rellotge es va aturar per tal que veiés la posta de sol darrera el gegant vermell de la badia de San Francisco.

(...)

Després el temps ha seguit el seu curs i el minut següent m'ha sorprès amb un somriure als llavis.