No desvetllo cap misteri si us explico que sento una irrefrenable passió per les sabates. No puc evitar-ho. Tant se val que miri de caminar en línia recta i a pas ràpid, concentrada en el repicar del meu caminar sobre l’asfalt mentre miro d’espantar els coloms que aterren a sotragades per les voreres. Tant és que pensi profundament i a consciencia; que llegeixi o que m’encanti mirant els núvols...és igual...sigui com sigui, acabo aturant-me en sec i girant de cop, a dreta o a esquerra –de vegades a dreta i a esquerra simultàniament- segons el cas, davant la simple intuició de l’aparador d’una sabateria.
Asseguro que la meva no té res a veure amb la història de l’escriptora de Manhattan que, juntament amb les seves tres amigues, ha elevat Manolo Blahnik a la categoria de mite. Sex & the city ni tan sols era un òvul quan jo ja desesperava el meu pare mirant i remirant els aparadors de les poques sabateries d’una Girona que, a finals del 70, encara era grisa i negra.
Recentment he descobert que, durant els viatges, sento més que mai la imperiosa necessitat de traspassar la porta de la sabateria per calçar-me, en un lapse de temps imperceptible, l’objecte de la meva atenció.
Asseguro que la meva no té res a veure amb la història de l’escriptora de Manhattan que, juntament amb les seves tres amigues, ha elevat Manolo Blahnik a la categoria de mite. Sex & the city ni tan sols era un òvul quan jo ja desesperava el meu pare mirant i remirant els aparadors de les poques sabateries d’una Girona que, a finals del 70, encara era grisa i negra.
Recentment he descobert que, durant els viatges, sento més que mai la imperiosa necessitat de traspassar la porta de la sabateria per calçar-me, en un lapse de temps imperceptible, l’objecte de la meva atenció.
Tinc sabates de tots els llocs que he visitat en els darrers anys: de Sevilla, unes botes d’un color tan vermell com els geranis que pengen dels balcons del barri de Santa Cruz (la Ruth i en Jordi dónen fe); de París, unes mules verdes que em fan pensar en la gespa dels Camps Elisis; les d’Egipte són unes babutxes amb olor de pols, de color desert i el record de riure moltes hores seguides; de Madrid, uns esclops surrealistes amb regust agredolç de la “movida” al barri de Chueca; de Nova York, unes ballarines negres, còmodes com sabatilles i tan austeres com el pont de Brooklin;de Menorca, unes avarques del color de les postes de sol a Ca’la Galdana; de Chicago, unes bambes insulses com el propi vent que sacseja la ciutat gairebé tots els dies de l’any...
He sabut que les sabates, per a mí, són un bocí de les ciutats que visito. És la meva manera d’arrencar, per sempre més, el record dels carrers, de les olors, de les passes que ressonen una i altra vegada posant música a l’asfalt, del cansament, de l’alegria, de la nostàlgia o de la tristesa, tant se val...les meves sabates són un trosset de vida.
Les de San Francisco són de xarol blau. Un blau tan intens com el que contrasta amb el vermell del Golden Gate els dies que la boira decideix quedar-se a casa. Un blau tan brillant com les columnes que decoren les cases del Chinatown. Tan apassionat com els murals del barri llatí de Mission. Tan impropi com els rètols de neó que anuncien les esglésies a Castro i tan autèntic com les cases victorianes de High Ashbury.
He sabut que les sabates, per a mí, són un bocí de les ciutats que visito. És la meva manera d’arrencar, per sempre més, el record dels carrers, de les olors, de les passes que ressonen una i altra vegada posant música a l’asfalt, del cansament, de l’alegria, de la nostàlgia o de la tristesa, tant se val...les meves sabates són un trosset de vida.
Les de San Francisco són de xarol blau. Un blau tan intens com el que contrasta amb el vermell del Golden Gate els dies que la boira decideix quedar-se a casa. Un blau tan brillant com les columnes que decoren les cases del Chinatown. Tan apassionat com els murals del barri llatí de Mission. Tan impropi com els rètols de neó que anuncien les esglésies a Castro i tan autèntic com les cases victorianes de High Ashbury.
Les meves sabates són San Francisco i això em fa absolutament feliç. Sé que d’aquí a un parell de mesos, quan a Barcelona plogui i els exàmens, els articles, les obres del pis o la simple idea de pensar en el dinar de l’endemà se’m faci una muntanya, em posaré les meves sabates de color cel californià i somriuré amb recança, recordant el temps viscut a la ciutat dels mil somnis.
PD. Aquest post va dedicat especialment a tu. Diumenge és el teu aniversari i, amb la distància, no se m’ha acudit millor idea que regalar-te un perquè. Per molts anys des del cel de San Francisco.
