D’una ciutat que es pinta les galtes de daurat per desitjar-me un bon dia i que a les nits s’entossudeix a acotxar els meus somnis amb un vel de boira no podia esperar res més que enamorar-me amb avarícia. Amb l’aferrissat instint de possessió irreal del qui sap que allò s’acabarà algun dia; amb la por que el temps, la vida o la distància acabin difuminant olors, colors i sensacions; amb el regust amarg de la recança de no haver descobert cadascun dels racons de la pell estimada; amb la fugaç i estranya eufòria de l’orgasme en uns nous braços i l’estranya buidor que deixa la marea en allunyar-se de la platja en hores baixes.
Aquests dies visc a North Beach, una mena de terra de ningú al què segurament és un dels punts més elevats de San Francisco. Un apartament al peu de la Coit Tower s’ha convertit en una mena de trona des de la qual veig com el sol dibuixa ombres xineses amb la boira, jugant amb la vermella geometria del Golden Gate; o com el far d’Alcatraz gira i gira amb insistència, picant-me l’ullet des de la distància.
Des del meu nou pis, subllogat per una setmana, les hores prenen com a punt de referència les campanades de l’església de Washington Square i el meu temps voldria aturar-se per endreçar, per sempre més, a la memòria, cadascuna de les sensacions que m’interrompen l’alè mil i una vegades al dia.
A North Beach conflueixen dues cultures: la xinesa, d’una banda, i la italiana de l’altra. Trencat per Columbus Avenue, aquest barri esquitxat de desmesurades pujades i baixades, tenyeix els seus carrers amb banderes dibuixades als fanals, delimitant territoris i explicant al visitant que Amèrica, en realitat, no és dels americans, sinó d’aquells que travessen el mar a la recerca d’un somni.
Al Chinatown de San Francisco, al de veritat, al que no apareix a les guies, els fanalets vermells no pengen entre casa i casa:s’amaguen a la quotidianitat d’una vida més enllà de la fotografia turística. A l’autèntic Chinatown no hi ha portes amb lleons dragoníacs: l’únic monstre a superar abans d’endinsar-te a Stockton Street és l’absolut mutisme dels autòctons, les mirades hieràtiques i la malfiança del qui se sent observat. Al barri xinès de San Francisco els únics gats que hi ha no donen sort al visitant aixecant la poteta des de la seva catifa vermella: mengen escombreries i s’amunteguen mandrosos a la porta de les peixateries on la pesca del dia agonitza en capses de plàstic plenes de gel de color gris.
He passejat amunt i avall pel carrer Stockton matí i tarda sense més motiu que el de sentir una pessigada al cor a cada nou descobriment: les cues de sardina assecada emergint victorioses de les galledes de fusta, les parades de suc de tapioca, les arrels marronenques de mútua i desafiant abraçada, les dones silencioses que traginen carros de rodes fràgils amb la compra del dia, els avis que improvisen una partida de dames sobre la vorera....
Una mà petita i ossuda m’ha ofert un tall d’alguna cosa semblant a una poma. Quan l’he tastat m’ha assenyalat l’interior de la botiga i, sense decidir el gust de l’improvisat reclam, m’he endinsat a un magatzem d’insospitades dimensions on la venda de fruita i verdura és anecdòtica en comparació amb la resta dels productes que ocupen la pràctica totalitat de l’indret. Peix fresc perfectament arrenglerat darrera els mostradors. Ànecs desplomats, peces senceres de vedella sorgint de la nevera entre els braços d’homenets d’ulls horitzontals vestits de blanc, llaunes de colors xerricants amb lletres cridaneres, plantes d’aparença descarada i de destí indescriptible, obstinades a entorpir la mirada estranya en un indret on sóc l’única occidental...
He comprat figues, prunes i una mena d’avellanes amb un gust que no aconsegueixo identificar. La dona de la caixa m’ha assenyalat el total sense mirar-me. És probable que no parli anglès, igual que és probable que tampoc el necessiti en aquest gueto construït a base d’enyorança.
Novament a Columbus, un crit gairebé a cau d’orella m’ha trencat el pensament. “Buona Sera!!!! Looking for a Trattoria????. We have the best pizza della città”.
Aquests dies visc a North Beach, una mena de terra de ningú al què segurament és un dels punts més elevats de San Francisco. Un apartament al peu de la Coit Tower s’ha convertit en una mena de trona des de la qual veig com el sol dibuixa ombres xineses amb la boira, jugant amb la vermella geometria del Golden Gate; o com el far d’Alcatraz gira i gira amb insistència, picant-me l’ullet des de la distància.
Des del meu nou pis, subllogat per una setmana, les hores prenen com a punt de referència les campanades de l’església de Washington Square i el meu temps voldria aturar-se per endreçar, per sempre més, a la memòria, cadascuna de les sensacions que m’interrompen l’alè mil i una vegades al dia.
A North Beach conflueixen dues cultures: la xinesa, d’una banda, i la italiana de l’altra. Trencat per Columbus Avenue, aquest barri esquitxat de desmesurades pujades i baixades, tenyeix els seus carrers amb banderes dibuixades als fanals, delimitant territoris i explicant al visitant que Amèrica, en realitat, no és dels americans, sinó d’aquells que travessen el mar a la recerca d’un somni.
Al Chinatown de San Francisco, al de veritat, al que no apareix a les guies, els fanalets vermells no pengen entre casa i casa:s’amaguen a la quotidianitat d’una vida més enllà de la fotografia turística. A l’autèntic Chinatown no hi ha portes amb lleons dragoníacs: l’únic monstre a superar abans d’endinsar-te a Stockton Street és l’absolut mutisme dels autòctons, les mirades hieràtiques i la malfiança del qui se sent observat. Al barri xinès de San Francisco els únics gats que hi ha no donen sort al visitant aixecant la poteta des de la seva catifa vermella: mengen escombreries i s’amunteguen mandrosos a la porta de les peixateries on la pesca del dia agonitza en capses de plàstic plenes de gel de color gris.
He passejat amunt i avall pel carrer Stockton matí i tarda sense més motiu que el de sentir una pessigada al cor a cada nou descobriment: les cues de sardina assecada emergint victorioses de les galledes de fusta, les parades de suc de tapioca, les arrels marronenques de mútua i desafiant abraçada, les dones silencioses que traginen carros de rodes fràgils amb la compra del dia, els avis que improvisen una partida de dames sobre la vorera....
Una mà petita i ossuda m’ha ofert un tall d’alguna cosa semblant a una poma. Quan l’he tastat m’ha assenyalat l’interior de la botiga i, sense decidir el gust de l’improvisat reclam, m’he endinsat a un magatzem d’insospitades dimensions on la venda de fruita i verdura és anecdòtica en comparació amb la resta dels productes que ocupen la pràctica totalitat de l’indret. Peix fresc perfectament arrenglerat darrera els mostradors. Ànecs desplomats, peces senceres de vedella sorgint de la nevera entre els braços d’homenets d’ulls horitzontals vestits de blanc, llaunes de colors xerricants amb lletres cridaneres, plantes d’aparença descarada i de destí indescriptible, obstinades a entorpir la mirada estranya en un indret on sóc l’única occidental...
He comprat figues, prunes i una mena d’avellanes amb un gust que no aconsegueixo identificar. La dona de la caixa m’ha assenyalat el total sense mirar-me. És probable que no parli anglès, igual que és probable que tampoc el necessiti en aquest gueto construït a base d’enyorança.
Novament a Columbus, un crit gairebé a cau d’orella m’ha trencat el pensament. “Buona Sera!!!! Looking for a Trattoria????. We have the best pizza della città”.
La Bella Napoli, el Café Trieste i La Mamma m’expliquen que he traspassat la frontera i que, entre el gairebé autisme i la desbordant xerrameca, entre l’absència o la delectant presència d’una mirada, o entre l’aparent inexistència i la rotunda seguretat de l’existència, només hi ha un carrer de distància.
Xinesos i Italians a North Beach. Russos a Nob Hill. Llatins a Mission. Japonesos vorejant la geografia de Van Ness…San Francisco és una indret de memòries llunyanes, d’històries viscudes en temps superats per la distància, de futurs construïts a base de somnis i de llàgrimes.
A una ciutat capaç de vestir el seu escenari amb els decorats de qualsevol racó del món i de fer-me sortir dels pensaments més profunds, tot fent dringar la campana d’un tramvia de color de llavis femme fatale, no puc fer res més que jurar-li amor etern.
Xinesos i Italians a North Beach. Russos a Nob Hill. Llatins a Mission. Japonesos vorejant la geografia de Van Ness…San Francisco és una indret de memòries llunyanes, d’històries viscudes en temps superats per la distància, de futurs construïts a base de somnis i de llàgrimes.
A una ciutat capaç de vestir el seu escenari amb els decorats de qualsevol racó del món i de fer-me sortir dels pensaments més profunds, tot fent dringar la campana d’un tramvia de color de llavis femme fatale, no puc fer res més que jurar-li amor etern.
I és que l’amor, igual que la mateixa vida, no és res més que aquell cúmul de moments en què ets capaç de descobrir l’olor del vent, el color de les hores o la part més freda del sol. És l’instant en què saps amb certesa que per molt que passi el temps, per molt que el desconcert, les noves emocions o el desempar més absolut vessin a raig pels racons de la teva existència, res, absolutament res esborrarà el record del moment en el què el rellotge es va aturar per tal que veiés la posta de sol darrera el gegant vermell de la badia de San Francisco.
(...)
Després el temps ha seguit el seu curs i el minut següent m'ha sorprès amb un somriure als llavis.
