M’han fet falta quatre escadussers dies a Califòrnia per descobrir com són de falsos els mites derivats del cinema i com és d’estranya una cultura que té por de les seves pròpies pors. Perdoneu que comenci així de filosòfica, però és que després d’una treva de dos dies asolellats i calorosos, avui el cel està tan negre que sembla que s’hagi d’acabar el món. Fa fred i bufa un vent hivernal que ha aconseguit capgirar les idees preconcebudes d’algú com jo, tan acostumada a la tramontana empordanesa. A Califòrnia no fa calor, els surfers van tapats fins les orelles i les noies prenen el sol en bikini estirades en una mena de nínxols aerodinàmics posats de cara a l’aparador del centre de bellesa de torn.
Vaig arribar divendres a la nit, a una hora prou civilitzada com per trobar gent pel carrer però el cert és que, a banda de quatre “homeless” tremolant de fred i, imagino, que de manca de substàncies prou tòxiques com per escalfar-se l’ànima, a les immenses avingudes que ordenen aquesta ciutat, no hi havia ningú. El taxista em va ajudar a portar la maleta fins la porta, tot diguent-me que millor esperava a que entrés, per si em passava alguna cosa....”you never know”... i amb aquests esperançadors auguris vaig inaugurar la meva nova vida americana, a un petit apartament a pocs minuts del campus i, per extensió, del centre neuràlgic de Berkeley.
El veritable gran shock va arribar dissabte quan, després de passar mitja hora fent la llista de la compra amb l’objectiu d’omplir la nevera, vaig arribar al supermercat més proper al pis. Impossible explicar-vos la meva angoixa...de veritat, no us la creuríeu...fileres, fileres i més fileres plenes a vessar de tot. Bé, de tot menys del què jo havia escrit tan acuradament a la meva llista. Iogurts de cacahuet amb trossets de formatge, xocolata amb porcions de tofu (o al revés, ja no ho sé), fins i tot Valencia oranges a l’escandalós preu de 3$ la lliura i d’un tamany d’estranya indefinició entre una mandarina i una canica.
Incapaç de trobar un pot de sal normal, vaig demanar-la als empleats. Després d’una bateria de preguntes estúpides (Hi, dear, How’re you doing today?, What a crazy weather, isnt’it?, Nice day for shopping, isnt’it?), l’empleat de torn em va dir que el que demanava era molt estrany perquè ja ningú prenia sal no enriquida. Vaig agafar un pot de sal Italian taste i vaig seguir empenyent un carro enorme pels passadissos del supermercat.
Una altra cosa que em va cridar l’atenció és que aquí les marques –a excepció de les que que es troben a Catalunya- tenen noms tan graciosos com “The joy Cow” (un netejador de sanitaris), “Happy pig” (pastissos i pastes variades) o “The flying penguin” (crec recordar que era una marca de llet)...la qüestió és que després de dues hores de voltar i d’al·lucinar (crec que l’ordre era a la inversa), vaig sortir del supermercat amb 88$ menys a la butxaca i quatre galindaines –que diria el meu marit- per passar la setmana.
Ahir vaig començar a treballar. Em va rebre el director del centre, un senyor que sembla més tret dels móns possibles de Tolkien que de la Universitat de Berkeley, i que va ser assessor de polítiques de benestar social durant el govern Clinton. Vam parlar durant dues hores del mau projecte, de la regulació publicitària als EUA, dels mitjans de comunicació a la Bay Area...el cert és que va ser una situació una mica estranya, perquè només al final de la conversa, el senyor es va treure la gorra de propaganda que portava...no sé...no era la imatge que tenia d’un professor de Berkeley, la veritat.
A banda d’això, m’han assignat un despatx amb vistes al jardí del laboratori de recerca i el cert és que l’ambient és força tranquil. Des de la finestra se senten les rialles dels nens que juguen al pati, perquè el Center for Child and Youth Policies actúa també com a centre de dia per a nens sense recursos. Al despatx del costat hi ha una investigadora que es passa la vida parlant per telèfon per concertar entrevistes. Si tot s’ajusta al calendari previst, és possible que participi en una de les investigacions que duu a terme el centre....com diuen per aquí, I’ll keep my fingers crossed!.
