Tarda de descobriments la d’avui, o potser de retrobaments, ja no ho sé...la veritat és que no sé massa com qualificar les hores que vaig dedicar a recórrer les llibreries d’aquesta ciutat.
Indrets que no apareixen a les guies turístiques, les “bookshops” de Berkeley són, en realitat, un bitllet de franc a un món que en algun moment de la història devia ser així i que, a còpia de globalització i de multimèdia ha anat canviant fins perdre totalment la seva esència.
Serendipity books va ser la primera visita de la tarda. Situada a University Avenue, aquesta va ser una llibreria de culte vinculada a la cultura beat que va sacsejar Califòrnia a finals de la dècada dels 60 i que, a hores d’ara, encara és un dels llocs de refència per aquells qui, a la recerca de petits tresors bibliogràfics, enfilen el camí cap al número 1201 d’aquesta avinguda interminable.
I quan dic interminable és perquè ho era. Una hora i mitja després d’haver arribat a l’avinguda, encara caminava.
Indrets que no apareixen a les guies turístiques, les “bookshops” de Berkeley són, en realitat, un bitllet de franc a un món que en algun moment de la història devia ser així i que, a còpia de globalització i de multimèdia ha anat canviant fins perdre totalment la seva esència.
Serendipity books va ser la primera visita de la tarda. Situada a University Avenue, aquesta va ser una llibreria de culte vinculada a la cultura beat que va sacsejar Califòrnia a finals de la dècada dels 60 i que, a hores d’ara, encara és un dels llocs de refència per aquells qui, a la recerca de petits tresors bibliogràfics, enfilen el camí cap al número 1201 d’aquesta avinguda interminable.
I quan dic interminable és perquè ho era. Una hora i mitja després d’haver arribat a l’avinguda, encara caminava.
Primer van venir les botigues asiàtiques. Els gats de la sort apilonats darrera els aparadors polsosos aixecaven el braç en el què vaig interpretar dues hores després com un senyal d’ànims.
Més tard van ser els centres d’arts marcials on, seguint aquesta obsessió tan americana de convertir els negocis en una mena de teatre a l’aire lliure, un grup de dones d’edat respectable vestides amb kimonos blancs, seguien les instruccions d’una jove oriental amb el cap pel de rastes...ai si Mao aixequés el cap!!!!
Una estona després van arribar els restaurans africans: egusi soaps, inyan y nyama na irio (m’ho vaig apuntar!!), seguits dels italians amb “the best italian pizzas of America” i amb els seus interiors surrealistes que, en un trist intent de recrear els carrers de Nàpols, havien decorat el menjador amb una mena de balconada de colors de cartró pedra, amb un estenedor suspès a sobre les taules dels comensals, d’on penjaven llençols, camises i fins i tot algun pijama...El meu dubte va ser si, per afegir realisme a la cosa, mentre servien els àpats també recreaven les olors dels carrers o si, per acabar de dotar de sentit a l’escena, mullaven la roba del balcó per tal de refrescar els clients mentre consumien una pizza napolitana darrera una altra...
Els hindús ocupen el tram més extens de University Street. Res inesperat en aquest quart d’hora de camí, a excepció de la contemplació embadalida dels saris multicolors que penjaven ufanosos darrera els aparadors. Imagino que la imatge d’una noia caminant amb un ordinador a l’esquena per aquell carrer on, a excepció dels cotxes, no hi havia mostra aparent de vida els devia sorprendre: tot eren ulls darrera els vidres i salutacions dels nens des de la porta dels comerços.
Sobtadament va aparèixer una botiga de mobles escandinaus de disseny...i aquí sí que hi havia per llogar-hi cadires...en els dos sentits de la paraula!!!. I vosaltres us preguntareu què hi feia allà aquella botiga...doncs ho sento, no tinc resposta; els americans tornen a deixar-me, un dia més sense paraules.
Més tard van ser els centres d’arts marcials on, seguint aquesta obsessió tan americana de convertir els negocis en una mena de teatre a l’aire lliure, un grup de dones d’edat respectable vestides amb kimonos blancs, seguien les instruccions d’una jove oriental amb el cap pel de rastes...ai si Mao aixequés el cap!!!!
Una estona després van arribar els restaurans africans: egusi soaps, inyan y nyama na irio (m’ho vaig apuntar!!), seguits dels italians amb “the best italian pizzas of America” i amb els seus interiors surrealistes que, en un trist intent de recrear els carrers de Nàpols, havien decorat el menjador amb una mena de balconada de colors de cartró pedra, amb un estenedor suspès a sobre les taules dels comensals, d’on penjaven llençols, camises i fins i tot algun pijama...El meu dubte va ser si, per afegir realisme a la cosa, mentre servien els àpats també recreaven les olors dels carrers o si, per acabar de dotar de sentit a l’escena, mullaven la roba del balcó per tal de refrescar els clients mentre consumien una pizza napolitana darrera una altra...
Els hindús ocupen el tram més extens de University Street. Res inesperat en aquest quart d’hora de camí, a excepció de la contemplació embadalida dels saris multicolors que penjaven ufanosos darrera els aparadors. Imagino que la imatge d’una noia caminant amb un ordinador a l’esquena per aquell carrer on, a excepció dels cotxes, no hi havia mostra aparent de vida els devia sorprendre: tot eren ulls darrera els vidres i salutacions dels nens des de la porta dels comerços.
Sobtadament va aparèixer una botiga de mobles escandinaus de disseny...i aquí sí que hi havia per llogar-hi cadires...en els dos sentits de la paraula!!!. I vosaltres us preguntareu què hi feia allà aquella botiga...doncs ho sento, no tinc resposta; els americans tornen a deixar-me, un dia més sense paraules.
Per tal que us en feu una idea, la situació és la següent: carrer enorme amb cotxes amunt i avall. Ningú camina. Comerços asiàtics...descampat...comerços africans...superfície immaculada......i, de sobte, aquella botiga de preus impossibles amb el pàrking a reventar de cotxes...de veritat què em sap greu...no tinc explicació urbanística per a aquest disseny tan amorf.
Dues botigues de música hip-hop i una delegació de la CBS després vaig avistar un barril de cervesa penjat del dintell de la porta d’una caseta que feia cantonada. Salivant de gust imaginant un tè fred, vaig arribar a la porta de l’establiment...no us creureu què hi vaig trobar...
...doncs Serendipity Books....és clar...quina millor manera d’anunciar una llibreria americana que posant un barril de cervesa penjat a l’exterior??????....no entendré mai aquest país...
Serendipity Books, en realitat, no és una llibreria...és una església; és un veritable temple dedicat al culte a la lectura en totes les acepcions possibles. No dic això pels llibres que s’acumulen a totes bandes, ni per la polsosa olor de resclosit similar a les que desprenen les parròquies de barri, ni tan sols per la fesomia capellanesca del propietari -un tal Peter que apuntava minuciosament a mà els codis d’una pila de llibres sobre el mostrador-.
És el silenci, un silenci trasparent i alhora captivador que, un cap traspasses la primera estanteria de llibres, fa que perdis la noció de l’espai i del temps fins adonar-te que els teus braços comencen a queixar-se de la quantitat de llibres que fa estona que sostenen, camí de la caixa.
Passejar entre les estanteries de Serendipity Books és com caminar pels boscos de Shakespeare al seu Somni d’una nit d’estiu. A cada cantonada descobreixes criatures estranyes i silencioses, recolzades a les lleixes o, directament assegudes o estirades a terra, amb un llibre entre les mans i el gest desencantat del qui descobreix una visita inesperada en al·lusió a la meva presència.
I més silenci. Res més que el so esmorteït d’una mà estirant un volum de difícil accés o el timbre de la caixa tot anunciant que una de les misterioses criatures del bosc acaba d’abandonar-lo per enfilar el camí de tornada a casa.
En el meu cas, la tornada va ser amb autobús i amb destinació al següent objectiu: Oak Books, a Telegraph Avenue. Petita i acollidora, aquesta botiga barreja les velles glòries de la Mass Communication amb llibres sobre ioga, publicitat o discursos catastrofistes sobre el futur de la política al país –raó no els falta, la veritat-. Tot i que el fons bibliogràfic té molt poc a veure amb el de Serendipity, d’Oaks em va tornar a impressionar el silenci i l’absolut respecte que els lectors manifestaven cap a tot allò que reposava entre les seves mans. No eren llibres, eren joies delicades tractades amb una absoluta delicadesa...una sensació que es va repetir a tots els establiments que vaig visitar. Còmic, new age....tant és l’especialitat...
Tarda de retrobaments, afirmo. Segurament el de les llibreries en la seva veritable esència.
Passejar entre les estanteries de Serendipity Books és com caminar pels boscos de Shakespeare al seu Somni d’una nit d’estiu. A cada cantonada descobreixes criatures estranyes i silencioses, recolzades a les lleixes o, directament assegudes o estirades a terra, amb un llibre entre les mans i el gest desencantat del qui descobreix una visita inesperada en al·lusió a la meva presència.
I més silenci. Res més que el so esmorteït d’una mà estirant un volum de difícil accés o el timbre de la caixa tot anunciant que una de les misterioses criatures del bosc acaba d’abandonar-lo per enfilar el camí de tornada a casa.
En el meu cas, la tornada va ser amb autobús i amb destinació al següent objectiu: Oak Books, a Telegraph Avenue. Petita i acollidora, aquesta botiga barreja les velles glòries de la Mass Communication amb llibres sobre ioga, publicitat o discursos catastrofistes sobre el futur de la política al país –raó no els falta, la veritat-. Tot i que el fons bibliogràfic té molt poc a veure amb el de Serendipity, d’Oaks em va tornar a impressionar el silenci i l’absolut respecte que els lectors manifestaven cap a tot allò que reposava entre les seves mans. No eren llibres, eren joies delicades tractades amb una absoluta delicadesa...una sensació que es va repetir a tots els establiments que vaig visitar. Còmic, new age....tant és l’especialitat...
Tarda de retrobaments, afirmo. Segurament el de les llibreries en la seva veritable esència.
