10 del matí de diumenge 24. Mentre Catalunya es recupera de la nit de San Joan, el BART (Bay Area Rapid Transit...els Ferrocarrils Catalans a la californiana) en direcció a San Francisco és ple a vessar. Les estacions d’Embarcadero, Powell i Montgomery, centre neur`lgic de la ciutat- són veritables exploracions involuntàries de l’anatomia del veí o la veïna de vagó per culpa del tancament de portes que comprimeix gent de tots colors i les olors darrera les finestres del tren.
Finalment el conductor, a banda dels habituals acudits amb què sorpren els turistes, anuncia la propera parada: Civic Center. El vagó es buida i els passatgers s’arrengleren al peu de l’escala mecánica.
Aquí la gent és ordenada, tot s’ha de dir. A les parades del transport públic hi ha una línia negra pintada a terra, assenyalant on quedarà la porta del vehicle un cop s’aturi. D’aquesta manera, els viatgers tracen una impecable recta perpendicular a la marca del terra. Un ordre que ningú, absolutament ningú altera un cop arriba el vehicle de torn.
Quan l’escala emergeix al carrer, dos nois de dents blanquejades (aquí, si no et blanqueges les dents, val més que no surtis de casa...el pitjor que et pot passar és ser hispà, fumador i, a sobre, no haver-te blanquejat les dents en la teva vida!) i collarets multicolors em donen la benvinguda clavant-me, sense previ avís, un adhesiu en plena pitrera, demanant donacions per la lluita contra la SIDA.
San Francisco celebra el Pride Day i tota la ciutat es paralitza per celebrar amb la comunitat gay el seu dia de l’orgull. De fet, aquesta punta de món allotja la comunitat homosexual més nombrosa del planeta, ubicada majoritàriament al barri de Castro.
Tafanera de mena que sóc, sempre m’he preguntat per què a San Francisco i no, per exemple a El Cerrito, o a Petaluma, per dir alguna cosa...el cert és que aquesta mare de totes les respostes que és internet va revelar-me el perquè de tantíssima concentració de feromones en direcció a un mateix sexe a San Francisco.
Sembla ser que l’orígen rau en el segle XVIII, quan el 90 per cent de la població eren homes dedicats a la mineria i a la pesca. La meva mare, gran defensora del refraner popular, en casos com aquests diria que “a falta de pan, buenas son tortas”...doncs això...que davant la mancança de fèmines, alguna cosa havien de fer...de fet, històricament la situació tampoc era nova...i si no, que ho preguntin als grecs...
El Dia de l’Orgull és una festa de colors impossibles, de roba indescriptible, de moviments inesperats i de somriures, molts somriures...la gent riu tant que hom diria que els falta un bull si no fos perquè, un cop allà, tu també somrius i desitges a tothom un bon dia.
Sis hores de desfilades de carrosses de tota mena: en forma de llauna de Pepsi Light, d’avió de la Panamerican amb hostesses i hostessos, de tenda de campanya amb els corresponens boy-scouts, cotxes de policia amb agents de l’ordre amb manilla i bigoti a lo Freddy Mercury ...no donava a l’abast per veure-ho tot...que no donava crèdit, ja us ho podeu imaginar!!!.
Socarrimada pel sol després de dues hores, integrant-me a la festa fins el punt de decorar el meu cap amb una corona que em va col·locar una drag-queen, i de participar de les aclamacions o dels crits col·lectius al pas dels polítics locals dins les carrosses (en plan Joan Clos amb en Carlinhos Brown...ara ja sabem d’on va treure la idea), vaig decidir endinsar-me entre la gentada que recorria les parades adjacents al Civic Center.
Allà venien de tot...des de samarretes amb la icona gay, fins a cupons de participació en cursos de penetració anal –amb la primera sessió de franc-, passant per altres minúcies com preservatius, banderes o barrets de cow-boy, entre d’altres.
La festa es va acabar per mí quan, després de passar una bona estona encantada en una parada de vibradors que prometien cent orgasmes sense canvi de bateria, se’m va acostar una noia enorme, amb el cabell tenyit de rosa Barbie, una falta de depilació supralabial importantíssima –vaja, que no s’havia fet el bigoti en la seva vida lèsbica- i uns braços que ja els voldria el mateix Schwarzeneger i em va dir que, si no en sabia, em podia ensenyar a fer-los servir quan jo volgués. (Tot això ho va dir molt seriosament i molt educadament, amb un excuse me per davant i un Where are you from pel mig).
I fins aquí vam arribar. Vermella com un pebrot –i no del sol, precisament- , li vaig donar moltes Thanks i li vaig dir que encantada de conéixer-la, però que millor me n’anava a voltar.
Vaig acabar la tarda a Border’s, una llibreria que hi ha a Union Square. La teràpia de desintoxicació del Pride Day em va costar 135$ de llibres sobre infants obesos, publicitat per a adolescents i manuals sobre organització d’esdeveniments...a l’engrós, a l’americana....això sí, ja m’he fet la targeta client de Border’s, que, a banda d’un descompte del 20% per cada 100$ de compra, et permet entrar en un sorteig setmanal de productes promocionals de l’empresa....Welcome to America, my friend
Finalment el conductor, a banda dels habituals acudits amb què sorpren els turistes, anuncia la propera parada: Civic Center. El vagó es buida i els passatgers s’arrengleren al peu de l’escala mecánica.
Aquí la gent és ordenada, tot s’ha de dir. A les parades del transport públic hi ha una línia negra pintada a terra, assenyalant on quedarà la porta del vehicle un cop s’aturi. D’aquesta manera, els viatgers tracen una impecable recta perpendicular a la marca del terra. Un ordre que ningú, absolutament ningú altera un cop arriba el vehicle de torn.
Quan l’escala emergeix al carrer, dos nois de dents blanquejades (aquí, si no et blanqueges les dents, val més que no surtis de casa...el pitjor que et pot passar és ser hispà, fumador i, a sobre, no haver-te blanquejat les dents en la teva vida!) i collarets multicolors em donen la benvinguda clavant-me, sense previ avís, un adhesiu en plena pitrera, demanant donacions per la lluita contra la SIDA.
San Francisco celebra el Pride Day i tota la ciutat es paralitza per celebrar amb la comunitat gay el seu dia de l’orgull. De fet, aquesta punta de món allotja la comunitat homosexual més nombrosa del planeta, ubicada majoritàriament al barri de Castro.
Tafanera de mena que sóc, sempre m’he preguntat per què a San Francisco i no, per exemple a El Cerrito, o a Petaluma, per dir alguna cosa...el cert és que aquesta mare de totes les respostes que és internet va revelar-me el perquè de tantíssima concentració de feromones en direcció a un mateix sexe a San Francisco.
Sembla ser que l’orígen rau en el segle XVIII, quan el 90 per cent de la població eren homes dedicats a la mineria i a la pesca. La meva mare, gran defensora del refraner popular, en casos com aquests diria que “a falta de pan, buenas son tortas”...doncs això...que davant la mancança de fèmines, alguna cosa havien de fer...de fet, històricament la situació tampoc era nova...i si no, que ho preguntin als grecs...
El Dia de l’Orgull és una festa de colors impossibles, de roba indescriptible, de moviments inesperats i de somriures, molts somriures...la gent riu tant que hom diria que els falta un bull si no fos perquè, un cop allà, tu també somrius i desitges a tothom un bon dia.
Sis hores de desfilades de carrosses de tota mena: en forma de llauna de Pepsi Light, d’avió de la Panamerican amb hostesses i hostessos, de tenda de campanya amb els corresponens boy-scouts, cotxes de policia amb agents de l’ordre amb manilla i bigoti a lo Freddy Mercury ...no donava a l’abast per veure-ho tot...que no donava crèdit, ja us ho podeu imaginar!!!.
Socarrimada pel sol després de dues hores, integrant-me a la festa fins el punt de decorar el meu cap amb una corona que em va col·locar una drag-queen, i de participar de les aclamacions o dels crits col·lectius al pas dels polítics locals dins les carrosses (en plan Joan Clos amb en Carlinhos Brown...ara ja sabem d’on va treure la idea), vaig decidir endinsar-me entre la gentada que recorria les parades adjacents al Civic Center.
Allà venien de tot...des de samarretes amb la icona gay, fins a cupons de participació en cursos de penetració anal –amb la primera sessió de franc-, passant per altres minúcies com preservatius, banderes o barrets de cow-boy, entre d’altres.
La festa es va acabar per mí quan, després de passar una bona estona encantada en una parada de vibradors que prometien cent orgasmes sense canvi de bateria, se’m va acostar una noia enorme, amb el cabell tenyit de rosa Barbie, una falta de depilació supralabial importantíssima –vaja, que no s’havia fet el bigoti en la seva vida lèsbica- i uns braços que ja els voldria el mateix Schwarzeneger i em va dir que, si no en sabia, em podia ensenyar a fer-los servir quan jo volgués. (Tot això ho va dir molt seriosament i molt educadament, amb un excuse me per davant i un Where are you from pel mig).
I fins aquí vam arribar. Vermella com un pebrot –i no del sol, precisament- , li vaig donar moltes Thanks i li vaig dir que encantada de conéixer-la, però que millor me n’anava a voltar.
Vaig acabar la tarda a Border’s, una llibreria que hi ha a Union Square. La teràpia de desintoxicació del Pride Day em va costar 135$ de llibres sobre infants obesos, publicitat per a adolescents i manuals sobre organització d’esdeveniments...a l’engrós, a l’americana....això sí, ja m’he fet la targeta client de Border’s, que, a banda d’un descompte del 20% per cada 100$ de compra, et permet entrar en un sorteig setmanal de productes promocionals de l’empresa....Welcome to America, my friend
